Segons el moment i la circumstància jo puc ser vianant, ciclista, usuari del transport públic o conductor de vehicle amb motor. Escric això de segons el moment i la circumstància perquè a mi m’agrada força anar a peu quan disposo de temps per desplaçar-me d’un punt a l’altra de la ciutat; m’agrada fer ús de la bicicleta quan es tracta de recórrer senders i conèixer paratges propers a voltes desconeguts; m’agrada usar el transport públic quan haig de baixar a Barcelona; i m’agrada conduir un vehicle a motor quan cal. No tinc cap mena de dubte que aquesta meva quàdruple condició de vianant, ciclista, usuari del transport públic i conductor de vehicle a motor no és excepcional i segur que es dóna en moltes de les persones que ara mateix em llegeixen. En d’altres persones possiblement es doni només una triple condició de les quatre que he descrit, mentre que en la resta hi coincideixin solament la doble condició de vianants i d’usuaris del transport públic. Em deixo el grup de persones amb mobilitat reduïda que per desplaçar-se es valen de cadires de rodes –manuals o motoritzades–  i expressament m’oblido dels que van muntats damunt artefactes novedosos de qualsevol mena.

Amb la descripció de tipologies possibles d’usuaris de la via pública que acabo de fer, no pretenc res més que posar en evidència tres obvietats que no per òbvies podem ignorar. La primera: les ciutats són per a les persones. La segona: no podem parlar de mobilitat sense tenir en compte les diferents tipologies d’usuari descrites que –com apuntava en començar–  practiquem d’acord amb el moment, les circumstàncies i els condicionants de cadascú. La tercera: segons siguem vianants, ciclistes, conductors o usuaris del transport públic, els nostres comportaments socials i els nostres punts d’observació varien radicalment. Així que en la nostra condició de vianants, segur que estem farts de blasmar als que envaeixen l’espai que com a persones que anem a peu ens correspon i que ningú no ens pot manllevar. Quan fem de biciclistes, segur que lamentem no disposar de més espais específics i exclusius i maleïm el comportament dels conductors de vehicles a motor que en comptades ocasions respecten les distàncies de seguretat que amb nosaltres han de mantenir. I si fem de conductors, no trigarem a acusar a ciclistes i en ocasions a motoristes de saltar-se preceptes bàsics del codi de la circulació i amb això posar en perill la seva integritat… i la nostra paciència.

En el procés de pacificació del trànsit al qual rd trndrix en les grans ciutats, els espais de convivència –sobretot entre biciclistes i vianants– augmenten i també l’expansió dels carrils bici en detriment dels vehicles motoritzats. També a Sabadell. Res a dir. El problema, però, sorgeix quan hi ha qui no té clar que sobretot en els espais de convivència (com en l’actual passeig de la plaça Major o dels carrers tancats al trànsit) els vianants continuen tenint la preferència i no pas els biciclistes. Ni ells, ni tampoc els que van muntats damunt artefactes que es mouen sense massa miraments. Tampoc tenen la preferència en els carrils bici pel fet que els biciclistes han de respectar els senyals que els ho recorden, com en el cas de les parades d’autobús de la Ronda Ponent en les que ja s’ha produït algun petit ensurt.

No es tracta d’enfrontar ningú amb ningú. La convivència i el respecte entre els usuaris de la via pública (siguin vianants, biciclistes, conductors) res no té a veure amb anar a peu o no. Més aviat té a veure amb el civisme i amb el respecte que ens devem els uns als altres. Clar, però, que això del respecte i del civisme són figues d’un altre paner.

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de juliol de 2017