Fotografia de Pere Miralles, seleccionada com la “més bella” de les rebudes pel programa”A bona hora” de Ràdio Sabadell, (94.6 FM)
Com si d’una fina ironia del destí es tractés, la blanca nevada que dilluns passat ens va caure damunt ens arribava, d’una banda, poques hores després que una altra onada blanca –la del Madrid— fes, a la lliga de futbol, el sorpasso al Barça; de l’altra, poques setmanes més tard que l’alcalde Hereu anunciés que Barcelona presentaria la seva candidatura per organitzar els blancs Jocs Olímpics d’Hivern del 1922. Però les coses són com són i les coincidències no sempre oportunes. I perquè les coses són com són –i nosaltres també–, de la nevada de dilluns se’n derivaran sens dubte conseqüències. I és que com si d’un guió pre-establert es tractés, es demanaran –ja s’han demanat– compareixences i responsabilitats al govern pel què va passar arran el fenomen metereològic extraordinari. És la cançó de sempre: davant qualsevol circumstància, per excepcional que sigui, toca demanar explicacions al govern i dimissions a tort i a dret.
Jo vaig ser una de les moltes “víctimes” de les condicions “caòtiques” en què la nevada ens va submergir la tarda de dilluns. A mi em va costar prop de sis hores arribar a casa sa i estalvi. Això no obstant, més enllà de rondinar perquè els trens no anessin o que les informacions no fluïssin com jo desitjava, en cap moment se’m va ocórrer blasmar contra el govern per “la que estava caient”, com fan els italians davant qualsevol adversitat amb aquella cèlebre pregunta i resposta de Piove? doncs Porco Governo! Més aviat, la meva actitud dilluns va ser plànyer al govern arran la magnitud i l’amplitud de la tempesta.
Exigim dels poders públics, dels governs, que no es posin massa en les nostres vides; que no ens “controlin” ni ens donin consells; que no ens limitin en res, sigui amb la imposició de velocitats excessivament controlades o de restriccions en l’ús dels vehicles privats… Davant aquesta tendència governamental ens defensem assegurant que som prou grandets per saber què hem de fer i com ens hem de comportar. D’aquesta manera, malgrat “la” que dilluns començava a caure a partir de primera hora de la tarda, van ser ben poques les persones que optaren per actuar com corresponia. Això és: muntar-s’ho amb calma per evitar quedar atrapats en qualsevol carretera, autopista o estació de ferrocarril. En unes altres paraules: no agafar el cotxe i esperar, a bon recer, que el temporal amainés. Però no. Ningú no estava disposat a actuar així i malgrat les adverses condicions i previsions que s’estaven traslladant a la ciutadania, tothom va preferir deixar les seves ocupacions amb l’ànim d’arribar a casa com fos.
I ai làs! Quan els col•lapses es van produir, tampoc ningú no va dubtar en adreçar les seves queixes contra el govern –acusant-lo d’imprevisor–, tot reclamant un rescat immediat i la solució a uns problemes que només la irresponsabilitat cívica col•lectiva havien ocasionat. És així com mentre no admetem limitacions de cap mena, no dubtem ni un instant a l’hora d’exigir als governants que ho tinguin tot previst i a punt per quan ens passa alguna cosa. ¿No ens estarem passant de rosca i confonent els límits de cada cosa? És, simplement, una pregunta oberta…
Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de març de 2010
Totalment d’acord. Volem “anar per lliure” o ens hem de “rafiar” dels dirigents. O una cosa o una altra, per ser conseqüents. I ja és pesat això de no tenir mai la culpa nosaltres, sinó que sempre sigui d’un altre. Estic en contra tant de les “obligatorietats”, com de que haguin de ser els “altres” els que ens haguin de sol·lucionar tots els problemes. Apa nois, espavilem!!
Totalment d’acord amb el teu article. Som una societat immadura i els mitjans de comunicació ajuden a que sigui així, mimant al ciutadà queixós i fotent canya al govern (especialment de manera insòlita i exagerada a Catalunya Ràdio). Aquí tothom va fer el que li va donar la gana i ara es queixen, alguns voldrien que les pales estéssin treient neu mentre neva perquè al passar nosaltres no hi hagin problemes. La queixa per la queixa.
Petonets.
Montse
Estic d’acord que la culpa de la nevada no és del Govern i que no val queixar-se sempre en la mateixa direcció. Els ciutadans crec que van tenir paciència, i si no que els hi diguin als que encara no tenen llum, però més enllà d’aquesta consideració hem d’aprendre dues coses: hem de millorar molt pel que fa als serveis i repensar el concepte de protecció civil. I en aquest àmbit, crec, que la comunicació de les administracions públiques va fallar. Ni van orientar, ni van previndre, quan a mig matí ja es podia saber què podia passar. La culpa de la nevada no és del govern, però el govern i les administracions públiques haurien de reflexionar per millorar la comunicació amb la ciutadania i entendre que protecció civil no són dues paraules boniques a peu de pàgina.
Jo em recordo de la nevada del ’62, els comentaris eren idèntics als que s’han fet ara, tolt era culpa del govern… He rejovenit moooolts anys.
Marta
Molt ben explicat Joan. Comparteixo la teva opinió. Petons.
Àngels
Hola Joan, muy acertada tu reflexión. Ojalá los medios de comunicación (públicos y privados) tuviesen esa visión de servicio público, de información y no convertir una emergencia de esta envergadura en un espectáculo donde todo vale para de manera demagógica ganar oyentes/lectores/espectadores y darle “cera” al gobierno.
La responsabilidad de los medios de comunicación en una situación de emergencia como la del lunes es dar servicio y dimensionar e informar de la situación. Estos días escuchando/leyendo/viendo casi estoy por solicitar el envío de un contingente de la ONU y de Médicos Sin Fronteras a Catalunya para que nos salven.
El amarillo se está convirtiendo en el color predominante en los medios de comunicación (públicos y privados)
En fin Joan, quería compartir contigo estos pensamientos.
Reitero mi felicitación por el artículo.
Un abrazo.
Manolo
Mig d’acord i mig en desacord!!! Estàs parlant de Barcelona i província. A Girona ha sigut molt fort i a casa estem sense llum des del dilluns dia 8 a les 5 de la tarda. La temperatura dins de casa és de 10 a 12 graus, sense calefacció ni aigua calenta. Ens diuen que segurament en tindrem dimarts o dimecres (amb generadors, es clar). Crec que la qüestió es si hem d’estar preparats per una emergència o no, perquè et dic sincerament que no ho estem. Em poso les mans al cap només de pensar que en lloc d’una tempesta de neu en tan sols una tarda fos un petit terratrèmol… què passaria?
Amb tot el respecte Sr. Brunet, li voldría fer una pregunta: ¿Segur que pensaria i escriuria igual si vostè fos un ciutadà de Lloret de Mar, Cadaqués o de molts pobles del Gironès i l’Empordà que han passat quatre dies sense electricitat, telèfons (mòbils i fixs), aigua i altres necessitats que hi ha a cada poble i a cada casa? MALAMENT QUANT VOLEM VEURE LES COSSES DEL COLOR QUE ENS CONVÉ, O SEGONS ENS HA ANAT A NOSALTRES.
Primer de tot agrair els vostres comentaris. Tant els que són per mostrar el seu acord com aquells que questionen part del meu article d’aquesta setmana. Precissament a aquests darrers adreço les següents ratlles, atès que segur que tenen raó amb les seves apreciacions. Però m’han de deixar que els aclareixi que en el meu article feia referència únicament a la situació de “pretès caos” que es va viure durant la tarda-nit del dilluns passat a les carreteres i a les autopistes de casa nostra. Altra cosa ben diferent –i en la que podem estar d’acord— és pel què fa al comportament de les diverses companyies de subministrament de serveis a Catalunya arran la “caiguda” de serveis. En aquest punt res a dir a les crítiques que es formulen i que cal exigir totes les responsabilitats que correspongui i a qui correspongui. I en aquest sentit, el comportament de les elèctriques té molt a veure a com venim gestionant des de Catalunya les qüestions relacionades amb l’energia i els dèficits històrics infraestructurals que venim suportant des de fa dècades. I això com a conseqüència, d’una banda, de l’actitud mostrada pels diferents governs que fins ara hem tingut. De l’altra, l’actitud de la ciutadania que no vol –que no volem– “res a prop de casa” i que està comportant retardar l’adopció de mesures.
Com podeu veure, doncs, no estem tant lluny. Una cosa és la situació d’emergència de dilluns amb una ciutadania que ho volem tot resolt sense que estiguem disposats a pagar res. L’altra, les responsabilitats en la manca de prestació de serveis bàsics una vegada la tempesta a amainat.
Ben cordialment,
Joan
… estem totalment d’acord en què les deficiències i la falta de formalitat han estat de les companyies suministradores. També li dono tota la raó quan diu que hem sigut els catalans (del govern actual i de quan hi había CIU) que no ens hem sabut imposar i reclamar unes estructures i uns drets que ens corresponen com a poble i com a ciutadans…
Bon dia:
Joan un cop més l’has clavat! Però tu creus, que serveix per alguna cosa? Som massa “comodons”. Ens assegut e la societat del que m’ho facin tot. No vull res que em molesti. No vull efectes colaterals. No vull esforços. I sobre tot, res no és per culpa meva.
Es fa demagogia de tot. Aquesta setmana he escoltat, com sempre que puc, la ràdio. I a vegades m’ha molestat la manera com s’ha tractat aquest tema. Hi havia moments en què es buscava més l’anar a destrossar que no pas a informar. En explicar perque aixà ha passat i fer reflexions sobre què volem i el cost, de tot tipus, que això comporta.
En alguna entrevista, quan l’interlocuror no contesatava el que l’entrevistador pretenia que contestés, el locutor reconduïa la conversa cap a terrenys de sencionalisme.
Hem perdut, des de fa temps, l’esperit critic: el reflexionar i dir que he fet jo malament.
I ARE FARÈ DEMAGOGIA cert que quan ens afecta una cosa directament ho veiem tot diferent pel fet que perdem el poder de l’anàlisi i ens fa reaccionar l’impotència i la ràbia. Però jo els hi faré una pregunta trampa: VOSTÈ CREU QUE ÉS POSSIBLE TREPITJAR UN FANGAR I SORTIR-NE NET?
En fi, tenim mala peça al taler. I ara vindrà la segona part de la pel.licula: les acusacions i els atacs personals i no aprendre’m dels errors ni buscarem com sol.lucionar-ho per itentar que no torni a pasar (d’altra banda una cosa impossible: perquè qualsevol activitat té riscos, encara que no ho vulguem assumir). I el problema és que tenim moltes coses per solucionar i no ens posem a buscar sol.lucions. És més fàcil destruir!
Cordialment.
Marià
Joan,
Com diu en Marià Brunet… l’has clavat altra vegada. Però, des d’aquí, vull dir-li al Marià, que el seu escrit no té cap desperdici. Crec que està més “clavat” encara. M’ha agradat molt. Felicitats a tots dos. A reveure.
Isabel