Vivim temps difícils. Ningú no ho nega. No es pot donar l’esquena a l’evidència. Alguns diuen que tot sembla anar-nos a la contra. Adhuc els indicadors—especialment els que fan referència a aspectes de l’economia—que, sense presses però sense pauses, ens dibuixen un panorama cada vegada aparentment més advers. El darrer capítol dels indicadors negatius que acabem de conèixer ha estat el de l’EPA (Enquesta de Població Activa) el qual ens dóna notícia de quants som els que “currem” i quants són els que, oficialment, no ho fan o no ho poden fer. Segons l’EPA, en acabar el 1993, erem 11’7 milions els que gaudíem d’un lloc de treball mentre que els que es trobaven en l’atur—subsidiat o no—sumaven 3’6 milions. Dit d’una altra forma, més entenedora i també més colpidora: el 23’9 % de la població en edat de treballar no disposava d’ocupació. I encara una altra dramàtica dada per a rematar aquest dantesc quadre: Un milió d’unitats familiars que no comptaven amb cap ingrés o, el que és el mateix, es trobaven sense recursos i abocats a la misèria.

La contundència de les xifres de l’EPA ens parlen d’un país que s’hauria de trobar just sobre el precipici i condemnat, sense remei, a fer un salt en un buit sense fons. I, si som sincers, la sensació que percebem de l’entorn que ens és més proper, no és pas aquesta. Si la població que es troba en l’atur fos de veritat el 23’9 de la considerada activa, no podríem anar pel carrer amb tranquil.litat. El clima social de les ciutats estaria molt enrarit i ens trobaríem immersos en un procés de forta inestabilitat social i, fins i tot, d’un ambient molt crispat gairebé pre-revolucionari. Res no hi ha que mobilitzi tant a una col.lectivitat com la manca d’allò que és més indispensable per a viure. Un 23’9 % de la població sense treball, sense ingressos o quasi, seria raó bastant per atiar el foc de la inestabilitat ciutadana. El ritme de vida perceptibles en les nostres ciutats i viles no abonaria pas aquesta tesi.

No es tracta de minimitzar la importància i la transcendència social de l’atur que, sens dubte, és una llosa que pesa fortament sobre la societat. No es tracta de treure força a la magnitud de la tragèdia que avui és l’augment constant del nombre de treballadors en atur. Però sí que seria prudent i oportú que, d’una vegada, es comencés a fer bé també la cosa de l’estadística si més no, en aquest cas, per una doble qüestió. Evitar, d’una banda, la desmesurada angoixa i l’augment del pessimisme col.lectiu. De l’altra, per a retornar la credibilitat en les dades a les quals tenim accès no fos cas que, temps a venir, les prenguéssim com una inevitable i dissonant música de fons tendent només a ésser usada per tal d’espantar el personal en benefici dels de sempre. Per ben elaborada i rigorosa que sigui l’EPA es fa estrany de comprendre la diferència, en més d’un milió de persones, en relació amb el nombre d’aturats que diu tenir enregistrats l’INEM. Es fa complex creure que sigui certa la xifra de població activa que l’EPA estableix en 11’7 milions de persones quan els cotitzants de la Seguretat Social—i per això treballadors assalariats—superen els 12’1 milions de persones. Qui pot explicar aquestes aparents contradiccions de forma convincent?

Es hora de dir les coses com són i deixar d’interpretar allò que les xifres potser apunten però que els fets no semblen prendre en consideració. Caldrà que algú ens digui de què serveixen tants avenços tecnològics si no som capaços de saber que és el que passa exactament amb els ciutadans i amb la seva situació laboral. I mentre empresaris, sindicats i administració es posen d’acord en si són llebrers o conillers, van passant els dies i a ningú no sembla preocupar la delicada salut que presenta el mercat de treball ni estar disposat a assumir la quota de responsabilitat que li pertoca pel fet de no propiciar el tomb de la situació en la qual ens trobem i que, com a mínim, a tots perjudica.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de febrer de 1994