“Tenim presa” va ser un dels eslògans que es varen fer més populars quan el processisme es trobava en les seves hores més altes i se’ns deia que la independència la “tenim a tocar”. Era en tot cas la mateixa presa que ara no es tenen ERC i JuntsxCat per arribar a un acord que permeti formar un Govern estable després que, com se suposa, Pere Aragonès sigui investit president legítim de la Generalitat de Catalunya. El problema és, però, que a hores d’ara, quan solament queden cinc setmanes per a què soni la campana que anunciï que s’haurà d’anar a unes noves eleccions, qui té el comandament de la situació no és ERC que és la força independentista que les va guanyar, sinó JuntsxCat que juga les seves cartes amb la mirada posada a Waterloo més que no pas en les urgències de país i amb la intenció d’anar minant l’autoritat d’Aragonès en benefici de la de Puigdemont i el seu Consell per la República. El problema és, també, que la roda de les negociacions en la que s’han instal·lat ambdues formacions polítiques, al girar i girar sens parar, ha acabat per embadalir a la resta de partits, incapaços de plantejar alternatives solvents. Embadaliment que tanmateix s’ha traslladat als mitjans de comunicació que ja no saben què més dir. Mentre, la llista de tasques pendents augmenta i quan les entitats econòmiques i sobretot les socials truquen a la porta de l’administració, per tota resposta se’ls diu que “ara no toca” i que cal esperar a la formació del nou Govern. És amb aquest galdós panorama que encetem una setmana que té en la diada de Sant Jordi i per extensió en la cultura, un motiu suficient de celebració.