1. Unió Europea. En el debat entorn el paper que la UE està jugant des que el coronavirus es va fer present entre nosaltres, quant a la gestió de les vacunes i a les mesures econòmiques amb les quals acarar la reactivació econòmica, els contres abunden molt més que no pas els pros. No descobreixo res si escric que des de fa temps la UE transita per les hores més baixes de la seva història. Però que això sigui així no treu l’haver de reconèixer que al costat de les llargues ombres que la UE projecta, s’albiren tanmateix algunes llums. Sabem que sempre és més senzill anar a la contra que no pas a favor. D’aquí que tinc la sensació que preferim criticar abans de respondre’ns la pregunta que en bona lògica seria la que ens hauríem de formular per esbrinar com estaríem ara si la UE no hagués existit. Dit d’una altra manera: quines serien les perspectives econòmiques i socials que tindríem davant sense les mesures d’estímul econòmic contingudes en el Fons europeu de recuperació o Next Generation EU, aprovades –no sense dificultats– pel Consell Europeu, i com sanitàriament estaríem si des de la UE no s’hagués negociat –malgrat que no pas amb l’encert que hauria estat desitjable— l’adquisició i la distribució equitativa de vacunes.
  1. Espanya. En plena i nova batalla electoral –ara per les eleccions a la Comunitat de Madrid– no em deixa de sorprendre’m que al marge de com s’està gestionant políticament la crisi sanitària (que Déu-n’hi-do!), quan el Govern d’Espanya es planteja aixecar l’estat d’alarma, els que més radicalment s’oposen a la mesura siguin, paradoxalment, els mateixos que en el primer estat d’alarma (14 de març – 21 de juny de 2020) no s’estaven gens ni mica de criticar-ne la pròrroga, votant-hi en contra demagògicament cada vegada que al Congrés de Diputats se’n debatia la continuïtat.
  1. Catalunya. En el procel·lós mar enmig del qual la política catalana navega, és una mala notícia que després de més de dos mesos llargs des del 14-F no tinguem encara Govern. Més quan han passat quinze mesos des que el president Quim Torra va proclamar als quatre vents que la “legislatura no tenia recorregut polític” i que el “deteriorament de la confiança mútua” entre els socis de Govern havia assolit el seu punt de no retorn. Lògic és que des de llavors estem assistint a una picabaralla constant entre socis de Govern que ha contribuït a incrementar el descrèdit en les institucions i la pèrdua de confiança –interna i externa– en el país i en la nostra capacitat atàvica de superar moments crítics. És en situacions com les actuals quan més unitat d’acció cal i quan més urgent es fa establir un diàleg franc entre les forces polítiques democràtiques de Catalunya, sense més línies vermelles que les que s’autoimposen els partidaris del com més malament millor. La meva sensació –i voldria que només fos una sensació– és que als partits polítics que legítimament defensen l’independència de Catalunya els manca la unitat d’acció que solament pot establir-se si es disposa d’un projecte polític, nacional, econòmic i social a partir del qual poder vertebrar una base social indiscutible i inqüestionable. Mentre això no sigui possible, millor serà governar per sortir del pou en el qual ens trobem. Sabem que sense il·lusió qualsevol projecte és inabastable, com també sabem que només amb il·lusió els projectes són impossibles.
  1. Sabadell. Sense conèixer el detall de les dades sobre les quals la plataforma Vàlua treballa, sí que sabem que el nombre de persones ateses per les 24 entitats sabadellenques del tercer sector social que en formen part, va augmentar considerablement l’any 2020 en relació al 2019. Aquesta tendència a l’alça (confirmada per les dades facilitades recentment per la Creu Roja) dona dimensió de la problemàtica social a casa nostra, de la que se’n deriven, d’entre altres, les desigualtats d’oportunitats i el decrement de la qualitat de vida de les famílies i de les persones vulnerables o en risc d’exclusió social.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 d’abril de 2021