Avui faré allò que mai no s’hauria de fer: parlar d’un mateix per a fer-vos partícips del meu positiu estat d’ànim pel que fa a la feina que tinc a despit que ningú no m’hagi ofert la possibilitat -tampoc no he demanat, per si de cas!- de doblar-me el sou. Vistes, però, com van les coses en el món del futbol, potser serà temps de revisar aquest meu criteri. M’explicaré: si per córrer darrera una pilota es paguen el disbarat de milions que diuen, no puc deixar de preguntar-me què no hauríem de cobrar la majoria de mortals que, des del meu punt de vista, fem una feina més útil i productiva que no pas córrer darrera una pilota i que no acabarem guanyant al llarg de tota la nostra vida professional ni el 10% del què, per exemple, Rivaldo ingressa en una temporada. Imagineu-vos quins salts d’alegria no faria jo o qualsevol de vosaltres si, de sobte, ens doblessin el sou.

No deixa, doncs, de ser una escandalosa obvietat que el senyor Rivaldo estigui content de jugar al futbol i de pertànyer a la plantilla del Barça, una professió i un club que s’ha mostrat disposada a aguantar-li tots els seus per a mi, immorals capritxos. D’aquí que més valdria que el senyor Rivaldo fos mesurat en les seves declaracions per pudor i per respecte envers els ciutadans als quals cada dia que passa els sembla més escandalós el què està passant en el món del futbol.

Diu la dita que mentre hi hagi burros hi haurà senyors que aniran a cavall… Dit en d’altres paraules: mentre hi hagi ases hi haurà Rivaldos i Figos disposats a treure’n partit…

Publicat a El 9 Nou, el 10 d’agost de 2000