Les vacances són, per definició, un parèntesi que obrim amb il•lusió i que, sense gairebé adonar-nos, tanquem ben ràpidament. Un temps que serveix per enllaçar la realitat de l’ahir amb la incertesa del demà. Les vacances són un període d’excepció en les nostres vides; un període que indefectiblement acaba amb un munt de deures sobre la taula que ens havíem proposat resoldre i que, una vegada més, queden pendents. Però, precisament per la provisionalitat dels dies de vacances, la vida de cada dia no deixa de transcórrer amb la mateixa normalitat de sempre i les seves lleis continuen imposant-se per damunt de les nostres voluntats. No és estrany, doncs, que quan tornem de vacances, no tardem en adonar-nos que res ja no serà com abans. Que dels nostres paisatges habituals han desaparegut persones. Que la vida ens reserva, també en temps de vacances, mals tràngols, com si volgués fer-nos adonar d’una realitat de la qual mai no havíem dubtat: que amb vacances o sense la vida continua, amb les seves dolçors i les seves amargors.

Pels sabadellencs –com segurament per altres col•lectivitats– aquestes hauran estat unes estranyes vacances. I en tornar ens hem adonat que en el nostre paisatge urbà hi falten persones que per la seva bonhomia, pel seu tarannà i pel seu civisme ens endolcien amargors; unes persones que arran causes que sempre considerem injustes, han aprofitat els dies de sojorn per emprendre la seva escalada definitiva o el seu camí de no retorn i que han fet el seu darrer mutis pel foro.

Publicat a El 9 Nou, el 17 d’agost de 2000