Un dels meus amics terrassencs amb els quals tinc la sort de comptar, em trasllada una  preocupació. No entén la causa de tanta oposició mediàtica al Quart Cinturó. No acaba de comprendre com una via de comunicació, que ha d’ajudar a una més fluïda relació comarcal i intercomarcal i a un equilibrat desenvolupament del Vallès Occidental, desperta tan rebuig. Al meu amic no li cap al magí com ningú dels que, portes endins, reclamen el Quart Cinturó no s’atreveixin a fer-ho públic i notori com ho fan els detractors. Pensa el meu amic que com que això del Quart Cinturó ha atresorat tant mala premsa, els que l’haurien de defensar —que segons ell no són pocs— despisten, xiulen i callen, convençuts que algú els traurà els neulers del foc. Opina el meu amic que cal militar en la defensa del medi ambient però que és pervers associar construcció del Quart Cinturó i desastre ecològic. Que, en tot cas, cal estudiar, lluitar i treballar per tal que l’impacte ecològic i ambiental de la nova infrastructura es redueixi al màxim. Considera, el meu amic, que deu ser més perjudicial —per al medi ambient i per a l’equilibrat desenvolupament de les persones i de la comarca—, els fums, l’allau de trànsit, les retencions, els nervis i el rosari de problemes que a totes hores, es generen a l’A-7 (antiga B-30), a la sabadellenca Gran Via, a les rondes terrassenques… I és que el meu amic sosté —i confesso que jo amb ell— que en aquesta qüestió, com en tantes d’altres, no és bo ser apocalíptic ni tampoc ser integrat. Perquè entre el blanc i el negre hi ha una gamma de tonalitats en les quals el blanc domina sempre sobre el negre.

Publicat a El 9 Nou, el 21 de maig de 1998