Una de les millors notícies que s’han produït darrerament a Sabadell ha estat l’adquisició, per part de l’Ajuntament, de l’històric Teatre Principal. De fet es tracta de l’equipament escènic més antic que existeix a la ciutat i que encara es troba en funcionament (va ser bastit a finals del segle passat segons el projecte que va preparar l’arquitecte Molina). Els que coneixen les possibilitats del vell teatre coincidiran amb mi que la seva recuperació com a segon teatre municipal és suggerent. D’entre altres raons perquè el Principal és, per damunt de tot, una bona sala de teatre, encara que avui reciclada a cinema; un teatre que disposa d’elements arquitectònics d’interès i que, a més, disposa d’una bona acústica, la qual cosa el fa especialment indicat per acollir activitats i espectacles que precisen d’unes  bones condicions auditives de les que, per altra banda, La Faràndula no n’està sobrada.

A Sabadell la política cultural ha anat fins ara, pel pedregar. O, si ho preferiu, s’ha optat per desenvolupar una política cultural municipal que, al cap i a la fi, s’ha demostrat incapaç de connectar amb els ciutadans. Cal esperar que amb la recuperació del cèntric equipament i arran el nou consistori que s’estrenarà d’aquí un mes, renovades maneres de fer i d’entendre la cultura s’incorporin a la vida sabadellenca. Es tracta, simplement, de fer realitat allò que sovint es diu i s’escriu en els programes electorals dels partits i coalicions progressistes però que, més sovint encara, s’oblida una vegada les eleccions han passat.

Publicat a El 9 Nou, el 10 de juny de 1999