Diuen que el què és important és que parli d’un… encara que sigui per bé! La saviesa popular té sempre raó i la perversitat que amaga la sentència –per allò de què l’enveja és l’esport nacional amb més afeccionats– es compleix amb escreix. Quelcom deu tenir-hi a veure el fet que des de les aules universitàries s’expliqui als estudiants de periodisme que notícia és que un home mossegui a un gos i no pas que un gos mossegui a un home. La normalitat no és notícia i si que ho és el fet excepcional.

Alguna cosa de tot això deu passar quan de la sardana se’n parla més del què és habitual. La culpa la tenen els sardanistes de la capital de la Terra Ferma, els quals, segons les cròniques, es plantaren i es negaren a compartir espai amb dansaires d’altres manifestacions folklòriques arribades de més enllà de l’Ebre. Sense entrar en el fons de l’afer, l’actitud dels sardanistes de Lleida es fa difícil de justificar i encara més de comprendre.

La notícia contrasta amb la iniciativa d’uns grans magatzems que, primer a la plaça de Catalunya de Barcelona i ara també a l’Eix Macià de Sabadell, organitzen periòdics cursets en els quals s’ensenya a ballar sardanes a noies i a nois. Es oportú destacar que la residència d’un bon nombre dels inscrits és en sectors i barris que comparteixen tradicions i cultura de Catalunya amb les de les comunitats d’origen dels seus veïns.

Deu ésser així que també es contribueix a fer normal un país. En tots els ordres i en tots sentits. No pas amb numerets efectistes que, com a molt, serveixen per a desencadenar tempestes en un got d’aigua. O, potser, per omplir espais en els mitjans de comunicació.

Publicat a El 9 Nou, el 20 de maig de 1996