Just aquests dies es commemora el primer aniversari des que el Teatre Principal va reobrir les seves portes, una vegada acabats els treballs de rehabilitació que durant tres llargs anys s’hi varen portar a terme. Amb la reobertura de la instal•lació, Sabadell recuperava no només un escenari emblemàtic, sinó que també un espai escènic cridat a ser complement perfecte dels pre-existents; un espai, d’altra banda, especialment interessant, ateses les seves característiques i possibilitats, a l’hora d’acollir determinades propostes culturals que fins ara no comptaven d’un espai tant idoni com el del Principal per ser presentades. Des de fa un any, el teatre torna a mostrar tot l’esplendor que ja va tenir en el passat al viure força jornades de glòria des que va començar el seu caminar, l’any 1839. I és que l’actual Principal s’aixeca sobre part del terreny que havia ocupat un primer teatre que va tenir una vida molt curta pel fet que el 1866, aquella primera edificació donava pas, després de ser enderrocada, al teatre Principal tal com ara el coneixem. La burgesia local de l’època volia disposar d’un espai en el qual acollir espectacles de primer nivell i competir amb d’altres teatres veïns.
Cal recordar que per l’escenari del Principal varen passar i actuar –tal com té cura de fer-nos memòria alguns dels programes facsímil editats per l’Ajuntament–, el violoncel•lista Pau Casals o el pianista Arthur Rubinstein d’entre d’altres. El teatre que fou dissenyat per Francesc Daniel Molina i construït per Josep Antoni Obradors, és també la darrera mostra que resta dels diversos teatres amb els quals comptà la ciutat a finals del segle XIX i d’entre els que cal citar els Camps de Recreo, els populars “Campos”, o l’Euterpe. Més enllà, però, d’aquestes referències que avalen l’interès històric i cultural de l’equipament, el Principal és la peça que faltava per completar la gama d’equipaments escènics i aforaments amb els quals la ciutat compta. Una peça que ha de contribuir –que de fet ja està contribuint– a prestigiar programacions que fins ara no comptaven, malgrat la seva qualitat innegable, amb un favor de públic suficient. I és que el Principal, per ser el tipus d’equipament que és, incorpora per ell mateix un valor afegit a qualsevol actuació que s’hi porti a terme. És el cas, per exemple, del Cicle de música de cambra que organitza i programa Joventuts Musicals, les sessions dels qual estant gaudint d’una més bona acceptació per part del públic sabadellenc des que es fan al Principal. D’aquesta manera tampoc ha de ser estrany que la mitjana d’ocupació del Principal al llarg dels darrers dotze mesos s’hagi situat entorn el 77% que és una xifra gens menyspreable.
Bo és reconèixer que gràcies al Principal i a la tasca que des de l’Ajuntament de Sabadell s’està desenvolupant en l’àmbit de les polítiques culturals i la col•laboració de les entitats i grups culturals locals –alguns dels quals amb instal•lacions i programació pròpies–, la nostra ciutat està aconseguint un nivell de programació i continguts culturals força acceptable. Des d’aquest punt de vista és que haurem de concloure que en els darrers anys Sabadell ha vist créixer la seva oferta cultural quantitativament però també qualitativament, sense oblidar-se de manifestacions amb continguts més avançats i innovadors que també disposen d’espais des d’on projectar-se. D’aquesta manera els sabadellencs tenim l’oportunitat d’assistir a espectacles i actuacions de nivell sense necessitat d’haver-nos de desplaçar necessàriament a altres ciutats per a fer-ho. Segur –i aquest és el repte– que si la producció i l’oferta cultural es manté com a mínim al nivell actual, s’anirà creant nou públic i nova afecció i, al seu torn, sorgiran noves iniciatives que potenciaran i prestigiaran el nostre panorama cultural.
L’enhorabona a tots els que ho estan fent possible, mentre nosaltres continuem gaudint de l’espectacle.
Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de gener de 2008
Comentaris recents