Anit va ser, per a mi, un d’aquells moments especialment emotius que per sempre més ocuparan un lloc destacat en les prestatgeries de la meva memòria personal. A la Diputació de Barcelona es presentava l’obra “Antoni Dalmau i Ribalta. Obra de Govern 1983.1987” de la qual m’ha correspost l’honor de ser-ne autor. Com podeu veure en el video de l’acte, la sala era plena de vells companys i amics d’Antoni Dalmau i Ribalta disposats a retre record i homenatge a una gran persona, un gran polític, que amb el seu tarannà i manera de fer va deixar forta petjada en tots els que el vàrem tenir el privilegi de conèixe’l. En el decurs de l’acte, que presidí i obrí la presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marín, escoltàrem també les paraules del M. H. José Montilla, que glosà el tarannà personal i la feina feta per Dalmau sobretot al capdavant de la Diputació, i de Clara Dalmau, que féu un retrat íntim, emotiu i molt ben perfilat del seu pare. A mi, com a autor de l’obra, em va correspondre presentar-la. Ho ho vaig fer amb aquestes paraules:

 

Molt Honorable Sr.  José Montilla
Excel·lentíssima Sra. Núria Marín
Presidents i diputats estats de la Diputació de Barcelona
Família Dalmau-Palet
Senyores i senyors

Han passat escassament nou mesos des del dia que vaig rebre una trucada de la presidència de la Diputació de Barcelona. La cosa va anar, més o menys, així:

–El senyor Echániz té interès en parlar amb vostè, va fer la meva interlocutora.

–Bé, li vaig respondre jo. Cap mena de problema, quan ell vulgui, podem parlar!

–Li va bé que li passi ara?

Uns segons més tard, l’Echániz, després de preguntar-me com m’anaven les coses, em va proposar que ens veiéssim. Volia tractar de la producció d’un opuscle que fes balanç de l’obra de Govern desplegada pel president Dalmau al capdavant de la Diputació de Barcelona, entre el desembre de 1982 i el juliol de 1987. També volia saber la meva disposició per implicar-me en el projecte.

Sense donar-me gairebé temps a reaccionar, l’Echániz afegí:

–Mentre busquem dia i hora per veure’ns, ves-hi pensant!

Un parell de dies més tard concretàvem la cita per a una tarda de finals del mes de maig de l’any passat. A l’hora i dia convinguts, vaig arribar-me fins aquí, a Can Serra, on, en un despatx de la primera planta, a més del Juan Echániz, m’hi esperaven el Daniel Fernández, el Xavi Casinos i l’Anna Berruezo. He de dir que la impressió que vaig tenir a l’entrar en el despatx va ser equiparable a la que hom sent quan es troba davant un tribunal disposat a avaluar els seus coneixements.

Com que pràcticament tots ens coneixíem, no vàrem trigar en entrar en matèria. Immediatament vaig adonar-me que els reunits donaven per fet que jo acceptava l’encàrrec d’escriure les pàgines de l’opuscle a editar a modus de record de l’Antoni Dalmau i de balanç dels seus quatre anys de presidència de la Diputació de Barcelona.

Els he de confessar que, mentre baixava en tren cap a Barcelona camí de la reunió, havia imaginat la possibilitat que se’m proposés que fos jo la persona que s’ocupés d’escriure l’obra. Així és que la proposta que es donava per consolidada, tampoc no m’agafà per sorpresa del tot. El què si m’hi agafà van ser els terminis que s’estaven apuntant per culminar-la.

–El llibre l’hem de presentar, a tot tardar, a mitjans del mes de febrer del 2023, se’m va dir com aquell qui no dona més importància a aquestes paraules!

Bufa! Vaig fer per a mi, mentre ¾sense deixar d’escoltar amb atenció els meus interlocutors¾, repassava mentalment un calendari en el qual, en vermell i de manera ressaltada, en destacava el dia 15 de desembre de 2022 com a data límit de lliurament del treball cas que acabés acceptant la proposta. Dit en unes altres paraules: atès que ens trobàvem a finals del mes de maig, que entremig hi havia els mesos d’estiu i que el mes de juny el tenia compromès amb altres afers, si acceptava, disposaria de quatre mesos escassos per plantejar, estructurar, documentar, escriure i lliurar l’obra amb temps suficient per a fer-ne l’edició i complir amb la data prevista de presentació.

Davant la magnitud del què em queia al damunt, vaig demanar als reunits que m’hi deixessin donar un parell de voltes, tot i que tenia ben clar que acabaria acceptant l’encàrrec, si més no per una molt poderosa raó:

L’oportunitat que se’m brindava de posar negre sobre blanc la feina ingent que durant el mandat del president Dalmau es desplegà des de la Diputació de Barcelona, en uns anys, a més ¾no ho oblidem¾ en els quals la institució provincial ho tenia pràcticament tot en contra per mor de l’estigma d’institució franquista que sobre ella pesava.

Clar que aquesta raó no era suficient per decidir-me a assumir el repte. Disposava, això sí, d’un material que cas que acceptés m’ajudaria a resoldre la part central del llibre, gràcies a què, en ocasió del final del mandat del president Dalmau, em va pertocar estructurar, coordinar i escriure una gran part de les pàgines contingudes en la publicació “L’obra de Govern de la Diputació de Barcelona. 1983-1987”.

Però tampoc aquest material em seria suficient per fer una feina que jo entenia no podia limitar-se a la d’un simple balanç de l’obra de Govern de Dalmau. Calia contextualitzar-la en les circumstàncies polítiques escassament favorables que, com he dit, envoltaven a la institució i d’aquesta manera situar en el seu just punt la transcendència de l’acció de Govern que contra vent i marejol, i especialment entre els anys 1980 i 1987, es portà a terme des de la Diputació de Barcelona al posar en marxa un conjunt d’accions i d’actuacions ¾internes i externes— per situar les diputacions en el lloc que els corresponia, és a dir al servei dels ajuntaments, de la ciutadania i del país, amb el convenciment que, es diguessin com es diguessin, i adoptessin la forma que en el futur adoptessin, els correspondria exercir el rol d’ens intermedis entre la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments.

Però tampoc amb això entenia que no n’hi hauria prou per donar ple sentit a l’obra. Calia explicar també qui era i com era aquell jove polític igualadí, que el desembre de 1982, només amb 31 anys, va ser elegit successor del llavors president Francesc Martí i Jusmet qui al seu torn, l’abril de 1980, havia succeït en la presidència de la institució al president Tarradellas que l’havia ostentat, conjuntament amb la de la Generalitat de Catalunya recuperada, des del seu retorn de l’exili, l’octubre de 1977.

Arribat a aquest punt vaig adonar-me que començava a tenir clara la l’estructura de l’obra, però no pas com plasmar-la en un text. Jo en sabia força dels quatre anys de mandat de Dalmau, però pràcticament res quant als anys que precediren a la seva elecció, i relativament poc de la seva etapa posterior a la presidència de la Diputació. Conscient d’aquestes limitacions, havia d’implicar en el projecte a persones que m’ajudessin a documentar l’obra. Implicació que immediatament vaig trobar en quatre persones que a més d’animar-me a escriure-la, es posaren incondicionalment a la meva disposició per tot allò que calgués. M’estic referint als igualadins Antoni Pàmies, Salvador Pelfort i Rafel Jorba, i al barceloní Jordi Font. I és que, tan bon punt els vaig explicar l’encàrrec entorn el qual em debatia assumir pels molts dubtes que em plantejava, m’obriren de bat a bat les portes al coneixement que del Dalmau d’abans i de després de la Diputació en tenien, alhora que posaven a la meva disposició materials i documents que m’estalviarien hores d’estada i de consulta en centres de documentació i arxius.

A la complicitat inicial de Pàmies, Pelfort, Jorba i Font, hi sumaria ben aviat la dels diputats que formaven part de la Comissió de Govern presidida per Dalmau així com la d’alguns coordinadors d’àrea d’aquells dies.

El contingut del llibre començava a prendre entitat, i ho feia com a obra coral que és el que jo des del primer moment anhelava. Em quedava, però, un altre repte a superar: com acarar-ne la redacció atès que jo no sóc historiador. Després de donar-hi algunes voltes i d’avaluar la quantitat i la qualitat dels materials i de fonts que tenia al meu abast, vaig adonar-me que a mi, simplement, em corresponia la tasca d’ordenar materials, i, com a periodista que se suposa que sóc, bastir un relat suficientment amè que contribuís a donar llum a com van ser els anys de la Diputació de Barcelona que Dalmau presidí.

I ara sí. Ara només em calia acceptar formalment la proposta formulada des de la presidència de la Diputació i posar fil a l’agulla. És a dir asseure’m davant l’ordinador disposat a escriure el relat que ara estem presentant, el qual, d’acord amb el què he explicat, s’estructura en tres grans parts:

La primera part, centrada en l’Antoni Dalmau i Ribalta d’abans i de després de la presidència de la Diputació, ens parla de com ell era, de la seva bonhomia. Ens parla de la seva trajectòria vital i de la seva provada vocació de servei. Ens parla de la seva capacitat de treball. Ens parla de l’estima indomable per la seva ciutat nadiua. Ens parla, en definitiva, de les seves inquietuds, prioritats i ambicions personals, socials i polítiques.

La segona part, ens parla, d’una banda, del Dalmau polític com a president de la Diputació, del discurs ideològic i pragmàtic que el va guiar durant el seu mandat per fer entendre a tothom que les diputacions, en la democràcia recuperada, tenien un paper important a jugar, sobretot mentrestant des del Parlament se’n decidia el seu futur i contingut que necessàriament hauria de passar per estar al servei dels ajuntaments els quals tenien dipositades les seves esperances en les diputacions per començar a revertir els dèficits infrastructurals i de serveis municipals que del franquisme havien heretat. Aquesta segona part culmina amb el balanç, àrea per àrea, de la tasca portada a terme durant aquells intensos anys, fugint, això sí, de les grans xifres, per fixar la mirada en els fets ¾en l’obra de Govern¾ i evitar un balanç de gestió que pogués resultar feixuc per al lector llec en la matèria. Això no obsta perquè el lector que vulgui aprofundir en detalls i xifres d’aquells anys, trobi en la narració cites i pistes suficients per a fer-ho.

La tercera part de l’obra, presentada en forma d’epíleg, parla ¾en aquest cas i a diferència de les dues parts anteriors, des d’una òptica personal¾ de com va quedar la Diputació de Barcelona al final del mandat de Dalmau després dels canvis i de les transformacions operades. I parla també de les causalitats ¾que no pas de les casualitats¾  que privaren a Dalmau de poder culminar la feina iniciada el 1982 amb un segon mandat. Un epíleg en el qual argumento que en el mateix moment en el que Dalmau deixava la presidència de la Diputació ¾a despit dels càrrecs que després va ostentar (Parlament de Catalunya i patronat del Teatre Lliure, sobretot)¾, s’iniciava el seu camí de retorn vers les que juntament amb la política, havien estat les grans passionsde Dalmau que, d’altra banda, mai havia deixat de conrear: això és l’estima per Igualada i per Catalunya, l’activisme social, la historiografia, l’escriptura i el periodisme.

L’obra es clou amb una síntesi de la feina feta aquells anys i amb la relació de diputats i diputades que formaven part del plenari de la Diputació que va presidir Dalmau així com les funcions i les adscripcions que a cadascun d’aquests diputats varen correspondre.

I això és gairebé tot el què els volia dir sobre la gènesi i el contingut d’aquesta obra que, com he dit, és coral i per això mateix deutora de moltes, moltíssimes persones, tal com deixo reflectit en el capítol d’agraïments.

Ressaltar, això sí, que en el resultat final d’aquestes pàgines són les paraules i les cites ¾extretes de discursos i de declaracions de l’Antoni Dalmau, complementades amb els punts de vista dels diputats membres de la Comissió de Govern durant el mandat 1983-1987¾, les que n’acaben per establir la pauta.

Per tot el que els acabo d’explicar entendran fàcilment que afegeixi que aquesta obra que ara presentem és una obra de part, escrita per un autor, també de part. Un autor que va tenir l’oportunitat i el privilegi de treballar al costat de Dalmau i de compartir amb ell il·lusions i passions. Una obra que alhora acaba essent un reconeixement, un record i un homenatge sobretot a Dalmau però també a les persones que amb ell protagonitzaren uns canvis transcendentals a la Diputació de Barcelona. Una obra de part que per tan no és completa però que sí complementària d’altres aportacions i reflexions que s’han escrit quant a les transformacions que en els ajuntaments i en les diputacions es portaren a terme durant aquells primers anys de democràcia, després dels gairebé 40 anys de dictadura franquista.

I acabo aquestes meves paraules afirmant que, al marge de qualsevol altra consideració i valoració que de la vessant política i personal de l’Antoni Dalmau i Ribalta se’n pugui fer, hi ha una plena coincidència de tothom que el va conèixer i tractar, que ell va ser un home tenaç, honest, afable, coherent, culte, sensible, disposat a escoltar i a servir. Un home a qui, malgrat la dedicació i la qualitat de la feina desplegada durant els anys en els quals la política en va ser la seva prioritat primera al capdavant de la Diputació de Barcelona, aquesta ¾la política¾ no li havia de fer la justícia que ell amb escreix es mereixia.

Moltes gràcies per la vostra atenció.