Llegia en una publicació digital una informació que detallava, fil per randa, el contingut d’alguns dels escarnis que des de les xarxes socials s’estaven prodigant contra persones que després d’haver abandonat formacions polítiques en les que havien militat, havien optat per abandonar-les i acostar-se o integrar-se a la coalició JxS. Persones que tenien en comú l’haver acceptat càrrecs d’entitat diversa dins l’organigrama del nou govern de la Generalitat de Catalunya. Tal com es presentava la informació, podia induir a pensar que es tractava d’atacs inusuals, fins i tot cruels, que havien estat publicitats amb l’objectiu de posar en qüestió la vàlua i dimensió humana d’aquestes persones.

Ni de lluny és la meva intenció entrar ara i aquí en la casuística, en la tipologia, o en l’abast dels insults que com tots els que es profereixen contra algú, no fan més que donar mostra de la qualitat humana i dels valors que atresoren els seus autors que a més, en la majoria dels casos, ni tan sols s’atreveixen a donar la cara i s’amaguen darrera l’anonimat. Tampoc no vull referir-me a les persones destinatàries dels escarnis, ni al seu passat, ni al seu present polític. Cadascú és lliure de prendre les decisions que considera ha de prendre, sempre –això sí– que amb la seva actitud no vulneri les més elementals normes a les que la convivència en democràcia ens obliga i que dit sigui de passada, no sempre són respectades.

Apuntat això, bo deu ser constatar que, dissortadament, els vituperis adreçats a persones (siguin públiques o no) per raó dels seus càrrecs o arran els seus comportaments abunden a les xarxes i, en ocasions, fins i tot són alimentats pels mitjans de comunicació  que al recollir-los no fan més que donar-los-hi una dimensió que mai no haurien de tenir. Però tampoc no ens enganyem: les desqualificacions contra persones –públiques o no–  com a conseqüència de les idees i de les opinions que defensen, no és un fenomen nou. Per posar exemples: ¿recorden quantes persones al llarg dels temps han estat titllades de ‘botiflers’ simplement perquè no combreguen amb unes determinades idees? Si d’elaborar en aquest cas una llista es tractés, la nòmina de ‘damnificats’ seria força àmplia. ¿O recorden els exabruptes que el cantant Raimon va rebre des de la xarxa per unes declaracions en les que d’entre altres coses ‘s’atrevia’ a confessar que ell no se sentia independentista?

Deu ser per tot plegat, que mentre llegia la informació a la qual feia referència al començar, no em vaig poder estar de preguntar-me on eren, llavors, les veus que ara tan s’escandalitzen pels certament injustificables insults que determinats polítics reben pel sol fet d’haver-se ‘passat’ d’una formació política a una altra. I és que en això dels vituperis –com en tantes d’altres qüestions d’ordre polític, social, cultural o esportiu– no n’hi ha uns de tolerables (cas que els emetin ‘els nostres’) i uns altres absolutament recriminables (cas que provinguin dels ‘contraris’ als nostres punts de vista). Certament hauria de ser innecessari a aquestes alçades, haver de recordar que un del valors més preuats de la democràcia és el del respecte a les idees dels altres.

En democràcia, les idees i les opinions solament poden ser combatudes amb arguments, mai amb actituds a voltes vexatòries, impròpies de col·lectius i de persones que es diuen i es proclamen demòcrates. Al cap i a la fi, de la divergència i del contrast de les idees n’ha de sorgir el camí que ens ha de portar a fer del nostre, el país gran que tots anhelem. I quan per acció o per omissió s’acaba per establir categories de bons i de dolents d’una causa, allò que s’està fent és un flac favor al debat lliure i obert, on totes les veus han de tenir cabuda; debat que tan sovint trobem a faltar. Potser, tot plegat, només sigui, però, un símptoma més de la baixa qualitat de la nostra democràcia…

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de febrer de 2016