Escoltava dissabte passat amb atenció, l’entrevista que el periodista sabadellenc i conductor d’”El Suplement” de Catalunya Ràdio Ricard Ustrell, feia al vicepresident del govern de Catalunya Oriol Junqueras. Del seu contingut, aquestes reflexions:

Projecte. Afirmava Junqueras que per poder decidir cal disposar d’un projecte. “La qüestió és fer les coses ben fetes, de forma adequada, que beneficiïn a la majoria de la nostra societat” deia, i afegia “hem vist propostes que després no es concretaven i (…) números que després no es corresponien amb la realitat”. I rematava: “cal assegurar que qualsevol proposta sigui la proposta adequada que respongui a les necessitats reals de la nostra economia, de la nostra societat i que es faci en els ‘tempus’ adequats”. En general no puc estar més d’acord amb aquestes consideracions que el vicepresident feia, això sí, no pas al ser preguntat pel procés sinó al ser-ho en relació al projecte Barcelona World. Salta a la vista que en qualsevol ordre de la vida, quan es tracta de progressar, el què cal és disposar d’un projecte susceptible de ser compartit pel major nombre de ciutadans i de ciutadanes possible. Un projecte que avaluï avantatges i inconvenients d’allò que es vol fer i de la manera que es vol fer. Sense això no és possible pronunciar-se a favor o en contra de qualsevol proposta, tal com Junqueras argumentava per treure’s de sobre la ‘patata calenta’ que Ustrell li havia posat damunt la taula a l’interpel·lar-lo en relació a la posició d’ERC pel què fa al projecte Barcelona World.

Majoria. En el decurs de la mateixa entrevista, el vicepresident Jonqueres va referir-se –una i mil vegades– a la majoria de ciutadans i de ciutadanes que a hores d’ara donen suport a un determinat model de gestió política, com el de la independència ho és. Majoria que si ens atenem als resultats que es varen donar a les urnes en les eleccions del 27S que, recordem-ho, varen ser presentades com a plebiscitàries, tot i ser important, no disposa d’un suport suficient al no superar el 50% de vots populars. Cert és que en escons, l’opció independentista sí que compta amb la majoria absoluta d’escons al Parlament de Catalunya. Una circumstància, aquesta del desajustament entre una majoria de vots que no arriba al 50% i que en el Parlament es transforma amb una majoria absoluta d’escons, que cal tenir molt en compte quan es tracta d’establir majories i minories.

Llei electoral. Hauria de ser innecessari recordar a aquestes alçades que a Catalunya, el vot dels ciutadans no té el mateix valor arreu del territori. Així, un vot emès a Lleida val més que no pas aquell que ha estat emès a Sabadell o a Barcelona. Dit d’una altra manera: a la circumscripció barcelonina, l’any 2012, calien 29 mil vots per obtenir un diputat o diputada, mentre que a la circumscripció de Lleida, amb la meitat d’aquest nombre de vots s’assolia una acta de diputat. Després de 30 anys de democràcia, aquesta de la manca d’una Llei electoral pròpia, continua essent una de les nostres assignatures pendents, la qual cosa posa de relleu l’escàs interès mostrat fins ara pels partits hegemònics d’acabar amb aquesta evident injustícia democràtica. I d’això, com de la corrupció, del frau fiscal, de l’evasió de capitals… i de tantes altres coses, la culpa no és de Madrid… Clar que, com en tot en la vida, tot depèn sempre del punt d’observació de cadascú…