La temptació d’escriure una altre volta entorn la campanya electoral que ens ha de portar fins a les portes de les eleccions del dia de Tots Sants, és gran. Molt gran. Massa coses passen aquests dies que requeriran una anàlisi aprofundida i refer llaços que s’estant trencant. Però no es preocupin. No em deixaré portar per la temptació i avui no parlaré de les eleccions. Ho deixarem per després del dia 1 de novembre, una vegada coneguem la decisió dels electors i puguem analitzar el què ha passat amb més calma. Així, per desengrassar-nos de política, em referiré a una escena ciutadana que jo mateix vaig viure no fa pas massa dies i que dóna alguna pista del què està passant a la nostra societat pel què fa al respecte a les persones i a la formació en relació als valors cívics més elementals.

És un dissabte al matí d’aquesta calorosa tardor. Davant meu caminen, a pas moderat, un pare i un fill. El fill no deu tenir més de dotze anys. Quan jo em trobo darrera d’ells, un parell de cotxes mal aparcats enfilats damunt la vorera, estrenyen el pas de vianants. El fill s’adona que jo vaig una mica més ràpid que ells i crida l’atenció al seu pare a qui li demana que em deixi passar. Per tota resposta, el pare opta per posar-se encara més al mig del pas entre cotxes i edificis i m’impedeix el pugui avançar. I no solament això, sinó que, a més, alenteix el seu pas i me’l fa alentir a mi mateix. Una vegada superats els vehicles que dificultaven el trànsit de dues persones en paral•lel per la vorera, baixo a la calçada i avanço a pare i fill sense més dificultats. La sorpresa m’assalta quan només acabar d’avançar-los, escolto la conversa que s’estableix entre el pare i el fill i que, per respecte als meus lectors, no reproduiré textualment.

–Per què c… m’has dit que deixés passar a aquest “tio”? És que ell és més important que no pas jo?, li etziba el pare al fill.

–Pare, és que semblava que tenia pressa i a nosaltres no ens costava res…

–Que c…! Que s’esperi a què passem nosaltres! –l’interromp, bruscament el pare–. A mi no em fa aturar ni cedir el pas res ni ningú… Encara que m’ho demani un “mocós” com tu! Què t’has pensat! I no se’t acudeixi mai més fer-me un comentari com aquest ja que llavors sabràs qui sóc jo!

Poden imaginar que la conversa –per dir-ho d’alguna manera– em va deixar ben glaçat. D’una peça. Fins i tot vaig estar a punt de girar-me i de fer raonar a aquell pare que el seu comportament envers el seu fill no era gens apropiat. Però no ho vaig fer. Vaig preferir continuar el meu camí, reflexionant a l’entorn del possible comportament que aquell fill podia tenir a partir de llavors envers altres persones. I és que si el seu pare l’havia esbroncat per haver aplicat un comportament cívic, què és el que es podia esperar del comportament futur d’aquest fill en situacions similars? M’agradaria equivocar-me… Però és possible que aquell noi, davant l’exemple del seu pare, prengués la decisió de comportar-se com ell.

De fet, comportaments com aquest que els acabo de relatar, s’esdevenen cada dia i, fins i tot, són alimentats per alguns mitjans de comunicació que, per allò de captar audiència, estan disposats pràcticament a tot. I si no, només cal donar una ullada a alguns programes de televisió en els que l’insult, la mofa i la manca de respecte a les persones n’és la característica més habitual. Com també està passant, sense anar més lluny, també en aquesta campanya electoral en què sembla que s’ha obert la veda i que tot és vàlid. Preocupant…

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 d’octubre de 2006