El diccionari ideològic de la llengua espanyola de Julio Casares, defineix “estupidez” com “necedad o torpeza en comprender las cosas”. “Estupidez” va ser el mot que va fer servir el president del govern espanyol a l’hora de qualificar, davant els periodistes, la qualitat del contingut de les informacions que apuntaven al fet que Francisco Álvarez Cascos havia participat en reunions, pretesament conspiradores contra Felipe González, amb P. J. Ramírez i els advocats dels expolicies Amedo i Domínguez. No sé ben bé que té a veure “la necedad o torpeza en comprender las cosas” amb les informacions aparegudes en relació al comportament desestabilitzador que s’atribueix a Álvarez Cascos, i que ningú no ha desmentit, però tan li fa. Els usos precisos de les paraules i dels conceptes no és precisament un dels punts forts que acompanyen les virtuts del president del govern. Però valdrà més no destinar-hi –seguint els consells que Aznar donava als periodistes– ni un minut més a escriure en relació a les dots del president com a narrador de la història i il·lustrador dels personatges que la protagonitzaren.

Comptat i debatut, això no obstant, sorprèn d’allò més que el president del Govern faci oïdes sordes a les qüestions que ell mateix, quan es trobava a l’oposició, s’havia encarregat de denunciar fins a l’extrem. I així, mentre Aznar considera una estupidesa les acusacions que es fan al seu vicepresident primer en relació al seu comportament polític, no pensava pas el mateix quan es produiren les acusacions que apuntaven a Felipe González com a màxim responsable dels GAL. Aznar també pensa que són qüestions d’ordre menor els disset casos de corrupteles que actualment es troben a mans dels tribunals i que afecten a dirigents populars. No era però de la mateixa opinió quan els afectats eren persones que militaven o que estaven vinculades al PSOE.

Certament els socialistes tenen encara plom a l’ala a l’hora de denunciar casos de corrupció. Però els populars ja no tenen de cap mena d’autoritat moral –una autoritat moral que malgrat tot no s’està d’apel·lar Aznar–, per assegurar que la corrupció forma part de la història del nostre país. Mentre això diu, les inhabilitacions de dos alcaldes del PP a Galícia, el casos Zamora, Tomey, Naseiro, Túnel de Sóller, compra de vots a Melilla, Hormaechea…, van ennuvolant el plàcid cel del panorama econòmic que alimenta el famós crit de guerra aznarista ”España va bien”.

Ha estat, d’altra banda, a l’Uruguai quan el president del govern espanyol ha pres consciència del risc i del perill dels anomenats jutges-estrella Uns jutges que ell mateix, quan es trobava a l’oposició, defensà i aprofità per a fustigar la tasca del govern socialista i per a proclamar als quatre vents aquell altre crit de guerra del “Váyase señor González”. El president Aznar es queixa que passi que al carrer es dicti sentència abans que els tribunals de justícia es pronunciïn en relació als presumptes casos d’escàndols i de corrupteles que planen sobre militants del PP. No es recorda Aznar de les solemnes sentències condemnatòries que el seu actual número dos i vicepresident del Govern, Franscisco Álvarez Cascos, formulava públicament abans que els tribunals de justícia es pronunciessin en relació als casos judicials que afectaven al PSOE.

Sap ara Aznar que no és el mateix exercir responsabilitats de govern que trobar-se a l’oposició sense massa possibilitats d’arribar al Govern sense esvalotar el galliner. El PP i el senyor Aznar no poden oblidar tot allò que un dia van dir i van prometre que ells farien i no farien. Algú ja va escriure, quan això passava, que el PP podria pagar molt cara la seva agosarada estratègia en contra el govern socialista. Perquè els ciutadans són els únics que no s’obliden d’aquelles promeses de regeneració de la vida política que el PP va fer. La darrera paraula, en democràcia, sortosament la tenen els ciutadans. Només ells seran quan arribin unes noves eleccions, els que avaluaran la bondat –o qui sap si l’estupidesa– d’una gestió política que, de moment, lluny és de complir amb els seus compromisos electorals

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de març de 1998