per-maig.jpg 

Fotografia d’Àngel Colomer

Divendres, finalment, va començar a ploure gràcies a un temporal de llevant que, com em deia el meu pare, “són els que ens porten aigua”. No pas els temporals de ponent que són poc productius per Catalunya, aqüíferament parlant. Feia temps que un temporal d’aigua de llevant en cap de setmana no causava cap mena de lament entre les persones… Molt al contrari. Qui més qui menys esperava la pluja que tan se’ns ha resistit fins ara. Tant, gairebé, com se’ns està resistint consolidar el contingut d’un Estatut que vàrem votar, el mes que ve farà ja un parell d’anys. Fins i tot el president Montilla, en un excel·lent article publicat a El País (10 de maig de 2008) no ha dubtat en ensenyar, per segona vegada en pocs mesos, les dents davant la possible creixent “desafecció” que Catalunya pot sentir envers una Espanya que no sembla voler acabar d’entendre’ns. Voldríem creure que, com passa amb la pluja, els temporals polítics que arriben des de ponent, tampoc no siguin productius. És a dir, que siguin escassament contraproduents pels interessos de Catalunya. És hora ja de trobar l’encaix de Catalunya dins l’Espanya moderna. És hora ja d’exercir el nostre autogovern amb tots els avantatges –segur que molts– i inconvenients –segur que ben pocs– que això pugui reportar.