El periodista Gabriel Jaraba publicava aquesta tarda al facebook una nova reflexió que es venia a sumar a les que, amb encert, ell ens té acostumats. Després de llegir-la he estimat oportú publicar-la en aquest apartat del meu blog en el que reprodueixo reflexions que normalment han estat publicades en la premsa escrita i que considero són d’interès. Amb aquesta reflexió de Jaraba he fet una excepció.

“Probablement el que anomenem independentisme sigui un moviment “catch all”que proporciona a cada grup generacional la satisfacció d’una demanda concreta, que cadascun d’ells viu de manera particular. La demanda de viure una epopeia heroica els joves, demanda que es transmet de generació rere generació en unes societats en les que el rite de pas iniciàtic ja no és anar a la guerra i ni tan sols fer el servei militar. La demanda de viure la restitució de la vivència de la justícia deguda els grans, marcats encara per les vicissituds del guany de la democràcia postfranquista, caracteritzades per un seguit de transaccions que no han deixat satisfet ningú, en tant que el benestar general –precari però real, no sabem per quant de temps– no permet percebre el valor de la pau civil. I una rebel·lia com a rerefons en els més grans de tots, el desig d’una venjança definitiva com a actitud de revolta contra un futur que es veu fosc.

Les mobilitzacions que veiem aquests dies són la suma d’aquestes tres mentalitats, salpebrades amb una pluja fina ideològica que hi han anat llençant, ideòlegs, irredemptistes i temeraris des de les institucions i des de certes bases socials. Com es ve mostrant fa gairebé una dècada, és un moviment social molt ampli, un dels més nombrosos a Europa, i no desapareixerà d’un dia per altre, ni amb sentències judicials ni amb intervencions d’ordre públic. Ni tan sols amb una direcció seriosa i responsable des de les cúpules de govern –que no hi és– tampoc no desapareixeria. Jo diria que els mateixos dirigents són conscients del gran volum que aquestes dinàmiques han adoptat i no saben què fer-ne, sobretot de cara a mantenir la seva prevalència institucional i les seves xarxes de complicitats, maneig de diners i influència de poder. No hi ha, tampoc, intel·lectuals ni científics socials capaços de fer palès que aquest moviment no pot de cap manera dur a la independència sinó a una altra cosa que no sabem què pot ser però a altres llocs d’Europa i el món sí que es pot, i sí que s’ha sabut.

El fervor transgeneracional s’apaivagarà però no l’emoció irredenta de fons, mentre la societat complexa sigui, entre nosaltres, la societat de la incertesa. No hi apareixerà cap element d’autoritat legítima ni cap idea capaç d’introduir la raó. Ara com ara estem en mans d’incapaços i d’irresponsables, a totes bandes. Només es podria organitzar mesures d’excarcelació dels condemnats, d’una banda, i d’altra foragitar Torra del govern i de qualsevol forma d’influència alhora que neutralitzar Puigdemont i les xarxes que el sostenen (algunes d’elles amb implicacions amb certes estratègies geopolítiques d’abast). Que el PSOE guanyi les pròximes eleccions, es vegi inclinat a moderar-se i que els dirigents independentistes que encara conserven facultats de raonament preservin les institucions nacionals per a que siguin inclusives de la part menys forassenyada d’aquesta mentalitat catàrtica col.lectiva. No és possible res més”.