Abans de marxar de vacances, algunes notes urgents…

1. A despit dels molts moviments polítics operats les darreres setmanes tant en l’escenografia nacional com en l’estatal, un fet sembla que queda fora de dubte: els partidaris de la independència i els partidaris d’altres possibles fórmules de governança i de relació amb l’Estat a Catalunya no han experimentat grans canvis des d’un punt de vista estrictament percentual. Així es mantenen pràcticament invariables els suports equilibrats que reben els dos grans blocs en els que el país està emocionalment dividit.  En aquest context, el darrer cap de setmana es produïen dos fets que –contra el què convindria per continuar destensant la situació política–, consolidaven la polarització política de la ciutadania a la qual estem assistint. A Madrid el PP elegia nou secretari general en la persona de Pablo Casado. A Barcelona, en la I Assemblea del PdCAT –i qui sap si la darrera abans la formació política no es fongui dins la Crida Nacional per la República de Carles Puigdemont–, es defenestrava a la que n’havia estat la coordinadora general, la Marta Pascual. El camí del PdCAT cap a la ‘convergència’ amb la Crida Nacional per la República quedava expedit, almenys aparentment.

2. Observo amb perplexitat com es va desenvolupant la política nacional i estatal i em sorprèn que no ens acabem d’adonar de l’abast que prenen alguns problemes socials arran la inanició del govern de la Generalitat de Catalunya, obsessionat com està per mantenir surant les seves cada vegada més complexes relacions internes i no per això no deixar d’alimentar les emocions col·lectives. Governar i mantenir el pols amb l’Estat (sigui pels presos i els exiliats, sigui per assolir l’objectiu de la independència), mai no pot ser una dualitat incompatible amb la de gestionar el dia a dia del país. Ans al contrari. Si des de l’independentisme es vol –com es diu i es repeteix reiteradament–, ampliar la base de les persones que hi creuen, solament podrà fer-se a partir que la societat catalana en el seu conjunt –no només la part processista que se suposa està convençuda– noti que des del govern s’és capaç –a despit de totes les dificultats imaginables–  d’avançar exitosament en la solució dels problemes que el país té i dels que l’ensenyament, la sanitat, i les desigualtats socials ens són els més punyents. Amb discursos i amb escenaris futuribles il·lusionants però impossibles de verificar, no n’hi ha prou. Calen fets. Els fets que almenys fins ara brillen per la seva més absoluta absència.

3. En política, els gestos són necessaris. Més en moments com els actuals en els que hauria de ser prioritari sortir de l’atzucac en el que les relacions entre els governs de Catalunya i Espanya es troben. Cert és que des de la investidura de Pedro Sánchez com a president de l’executiu espanyol s’han produït alguns gestos en forma de trobades entre governs que feia anys no es produïen. I això és bo. Però calen canvis d’actitud i sobretot voluntat d’actuar políticament per a fer front amb decisió a les dificultats. Calen fets que desbordin les paraules i les bones intencions. Pedro Sánchez ho està intentant, però ho té tot a la seva contra. Més des del darrer cap de setmana en què, d’una banda, el PP amb l’elecció de Pablo Casado tancava en primera instància la seva crisi interna i començava la seva campanya d’atacs contra el feble govern –quant a suports parlamentaris– de Pedro Sánchez; de l’altra, amb un PdCAT que ha quedat a mans de Carles Puigdemont. I si en una cosa coincideixen Casado i Puigdemont és que per als seus interessos personals i electorals prefereixen la brega, el conflicte, als camins de concòrdia i d’entesa. D’aquí la incògnita de si Pedro Sánchez serà a temps de donar el tomb que pretenia a la situació rajoniana que heretava abans de veure’s obligat a convocar eleccions. Tot depèn en gran part de l’actitud que a partir d’ara adopti el PdCAT al Congrés de Diputats. I precisament d’això demà passat divendres en tindrem una primera prova quan s’hagi de votar la proposta del govern estatal d’elevar el sostre de despeses per a les comunitats autònomes que, per a Catalunya, significaria poder disposar de 400 milions d’euros més dels que actualment disposa. Podria donar-se la paradoxa que per interessos espuris, els vots del PdCAT servissin per evitar que prosperés la proposta governamental (amb el resultat que Catalunya perdria 400 milions d’euros) i per posicionar-se votant al costat de C’s i del PP.

4. Va dir el president Roger Torrent en el seu discurs de pressa de possessió del càrrec de president del Parlament de Catalunya que treballaria per a retornar a la normalitat política, recosir el país i defensar els interessos de tots els membres de la Cambra. De moment no sembla pas que aquelles paraules hagin donat pas als fets. Menys quan la mesa del parlament decidia que mantindrà la Cambra tancada fins l’octubre, coartant d’aquesta manera els drets d’almenys una part dels seus membres. Massa sovint ens omplim la boca de paraules justes i necessàries com democràcia i llibertat. Però també massa sovint les apliquem conceptualment segons sigui el nostre criteri i la nostra manera d’entendre el món. Deia la meva sàvia àvia que “no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar, ni tampoc pitjor cec que el que no hi vol veure”… I encara hi afegia allò de “que receptes tinc que per a mi no vull!”. I, com diu aquell, aquí ho deixo!