Cada país estableix diferències en relació amb els seus veïns. I cada país ho fa a partir de la realitat que imposen determinats trets culturals que singularitzen una col·lectivitat. L’esport és un dels trets culturals diferenciadors. I és que l’esport esdevé, en no pocs casos, ànima i motor que mobilitza masses en defensa de no se sap massa què. Que desferma passions insospitades. Quan això s’esdevé és que ens trobem davant d’un esport amb caràcter de “nacional”.

De semblant manera s’esdevé entre les ciutats d’un país, en les quals una disciplina esportiva ha fet forat entre la població i s’ha erigit en inconfusible estàndard identificador d’una comunitat. Es el cas, per citar exemples que ens són ben propers, del bàsquet a Badalona; del hoquei sobre herba a Terrassa; del handbol a Granollers; de la natació a la nostra ciutat.

No és que a Sabadell no es practiquin altres esports que no sigui la natació. No és que en la nostra ciutat no hi convisquin altres clubs que no sigui el de natació. Però el cert és que quan, aquí, hom parla del “Club” –així, en singular–, ningú no té cap mena de dubte en relació a l’entitat esportiva a la qual estem fent al·lusió. I això s’explica perquè els sabadellencs no tenim altre club que el “Club”. El de Natació. Ell és la primera entitat esportiva i social de la ciutat. Per trajectòria. Per mèrits. Per èxits. Perquè més de trenta mil sabadellencs li donen suport.

El CN Sabadell ha fet i fa història. Es el club emblemàtic d’una ciutat que manté una excel·lent sintonia amb l’esport. Ell –el Club– ha projectat el nom de Sabadell arreu. Ella –l’entitat– ha encimbellat mítics noms de nedadors locals en el pòdium dels esportistes que han assolit la glòria olímpica. Començaríem i gairebé no acabaríem amb els noms… Torres, Ballasté i Castañé. Esteve i Coromines… I Carles Ibars, l’actual president del Club. Per què ell, malgrat no ha estat esportista olímpic, és un gran “nedador”. Capaç de nedar, encara que confessa no saber-ne, onsevulga i en qualsevol circumstància. Amb seguretat i estil. Donant-ho tot. Fins i tot el cor… Ell –el cor– ja li ha fet fins a quatre falses sortides que només la braçada, ferma i profunda, d’en Carles han pogut superar amb seguretat.

Darrera el poc angulat i gens generós, canós i –aparentment– ingenu bigoti d’en Ibars, s’hi amaga una persona de caràcter. D’un caràcter fet a prova de triple salt mortal i tirabuixó, saltant des del trampolí de la vida. D’una persona que sap el que vol, com ho vol i quan ho vol i que confia amb les seves forces. “Cal mesurar-les bé –sembla que ens digui amagat darrera el seu saberut bigoti– i atacar en el moment precís per assolir la victòria en els 1.500 metres”. I, qui sap esperar, acaba gaudint sempre de la seva oportunitat. El Carles l’ha esperat i ben aviat la tindrà… Tan bon punt les màquines engeguin els seus potents motors i es posin a treballar a Can Llong i, en l’horitzó, comencin a dibuixar una nova etapa per al Club. Nova etapa en la qual –esperem-ho– la pedrera ho tornarà a ser tot i recuperarà el protagonisme que mai no hauria d’haver cedit.

No sé ben bé si per allò de nedar i guardar la roba, el Carles no n’ha tingut prou amb el CN Sabadell i, fa un temps, dedicà temps en favor d’un altre esport històric i d’un altre club amb solera: el futbol i el Centre d’Esports Sabadell. Volia que el Sabadell surés després d’haver navegat i, gairebé haver fet aigües, en el mogut i pressionant mar dels interessos.

Ibars, Carles. Tot un nedador de fons. De mena.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 10), publicat a El 9 Nou, el 17 de novembre de 1994