Quant la justícia –el seu funcionament i la seva actuació– és objecte de debat públic, és d’agrair que hi hagi jutges que, amb el seu comportament, donen exemple de sensatesa i contribueixen a la reflexió entorn l’objecte i els objectius d’impartir justícia. És el cas del jutge espanyol de menors, Emilio Calatayud, que, amb les seves resolucions imaginatives, posa en evidència les mancances del sistema judicial. Calayatud és, d’altra banda, un jutge que no és la primera vegada que esdevé notícia –a despit que ell no ho busqui– per les innovadores resolucions que adopta. Però ja se sap, en una estranya perversió del concepte informació, l’excepció és notícia i no pas la normalitat.

Passa que el jutge granadí acaba de dictaminar sobre el compliment d’una sentència que ell mateix havia dictat. Contra el que hauria estat normal, va imposar la “pena” d’aprendre a llegir a un xicot de 15 anys que, impulsat per uns companys, havia participat en un robatori en el decurs del qual va ser detingut i posat a disposició judicial. Sis mesos després de la vista judicial i de la sentència que Calatayud va dictar, el jove ha tornat a comparèixer davant seu per demostrar-li que havia complert la sentència i que ja sabia llegir, escriure i sumar després de matricular-se en un centre de formació professional. Imaginem per un moment, què hauria estat d’aquest menor si el jutge hagués optat per condemnar-lo a una pena de privació de llibertat…

Però aquest cas, com ja s’ha dit abans, no és aïllat en les actuacions del jutge andalús. Fa uns mesos, va “condemnar” a un altre menor –detingut per conduir sense permís i en estat d’embriaguesa–, a passar un cap de setmana prestant serveis en un centre de paraplègics. El compliment de la sentència devia calar a fons en el jove que, en d’altres circumstàncies, possiblement hauria acabat passant uns dies en una gens formativa presó.

La societat no podrà agrair mai l’actuació d’aquest jutge ja que les seves resolucions contribueixen, efectivament, a la recuperació i a la integració dels joves que passen per la seva sala. En qualsevol cas més que no pas ho fan les fèrries estructures que regeixen en un centre de reclusió que, d’altra banda, podrien acabar portant a la marginació definitiva dels menors en aquest cas i qui sap si també a l’inici d’un camí continuat de delictes.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 28 de maig de 2001