Està vist que, amb el pas dels anys, la nostra condició d’humans fa que evidenciem una tendència natural a mitificar situacions i, voluntàriament o involuntàriament, a oblidar-nos d’altres. Aquesta deu ser l’explicació de què, només quatre dècades després d’un mitificat 1968, en el record de molts hagin quedat fixats només els fets que coneixem com el maig francès. Per cert, dit sigui de passada, aquell mes de maig, la capital gala devia estar a vessar de catalans i de catalanes. Escric això per l’elevat nombre de persones de la meva generació que asseguren eren a París aquells dies de revolta estudiantil, d’imaginació al poder, de petició de l’impossible, de llambordes aixecades i d’arena de platja. De fet, el cantautor Ismael Serrano, en una de les seves composicions, ironitza sobre aquells fets quan canta “Papá cuéntame otra vez, que tras tanta barricada y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada, al final de la partida no pudisteis hacer nada, y bajo los adoquines no había arena de playa”. Sigui com sigui, el cert és que més enllà de la revolta parisenca, aquell 1968 es van viure en diversos punts del globus, alguns fets rellevants, possiblement més transcendents que no pas el maig francès.
Sense anar gaire massa lluny de París, aquell 1968 a Praga, floria una “primavera” que s’havia encetat a començaments d’any quan Alexander Dubcek accedia a la presidència del govern txec amb la voluntat de posar en pràctica un programa d’actuacions que permetessin avançar cap allò que ell mateix havia anomenat “socialisme amb rostre humà”. Dubcek comptava per fer-ho, amb el suport i la complicitat d’amplis sectors de la societat txeca i amb la complicitat dels mitjans de comunicació que havien vist aixecada la censura de premsa que sobre ells pesava des de feia anys. Amb el què Dubcek no comptava, però, era amb el suport i amb la complicitat de l’ordre establert. Va ser així com la “Primavera de Praga” es veié avortada el mes d’agost d’aquell any, arran la invasió dels tancs del Pacte de Varsòvia. Però res ja no seria com abans. El camí cap a la desaparició de la Unió Soviètica, havia començat i no hauria de parar. I mentre a Praga es vivia aquella curta “Primavera”, a l’altre banda de l’Atlàntic, a Memphis (EUA), moria assassinat el líder pacifista Martin Luther King. Corrien els primers dies del mes d’abril i no feia ni vint-i-quatre hores que el defensor dels drets dels negres i Premi Nobel de la Pau 1964, havia pronunciat un dels seus discursos més celebrats: “I’ve been to the mountaintop” (he arribat al cim de la muntanya). Quan això passava als EUA, a l’altra punta del món, a la Xina, es vivien moments àlgids de repressió contra alts càrrecs del partit comunista i intel•lectuals als quals Mao Zedong i els seus seguidors acusaven d’haver traït els ideals revolucionaris pel sol fet d’atrevir-se a plantejar la necessitat d’introduir reformes en el sistema.
D’altra banda, el 1968 va ser, com ho és l’actual, any de Jocs Olímpics. I així com enguany els Jocs es faran a Pequín amb un rerefons polític i social convuls, aquell any de 1968, els Jocs varen fer-se a Mèxic, marcats també per fortes convulsions polítiques i socials. Només deu dies abans de la inauguració d’aquells Jocs, la Plaza de Tlatelolco –més coneguda com Plaza de las Tres Culturas– era testimoni de la dura repressió de l’exèrcit contra els estudiants. El resultat: prop de 300 morts i milers de detinguts, en una operació que va voler ser amagada i de la que mai no han estat depurades responsabilitats. Els Jocs de Mèxic havien d’estar marcats per boicots i per protestes. Era recent encara l’assassinat de Martin Luther King. La imatge dels atletes negres guanyadors amb el puny enguantat aixecat, quedarà fixada per sempre més a aquells Jocs com a símbol del Black Power.
Tot això i més va succeir el 1968. Un any en què varen començar a canviar moltes coses al món, encara que potser no tantes com semblava. Almenys a la França d’aquell mitificat mes de maig.
Publicat a Diari de Sabadell, el 8 de maig de 2008
Comentaris recents