S’atribueix a l’escriptor, poeta i traductor Joan Sales (1912-1983) l’autoria de la sentència que resa així: “Els catalans portem 300 anys fent l’imbècil. Però no per això hem de deixar de ser catalans, sinó que hem de deixar de fer l’imbècil”. No fa massa dies, l’alcalde d’Igualada Marc Castells, declarava a El matí de Catalunya Ràdio que “no es pot tractar la gent d’idiota” perquè “vivim en un món en el que cal anar de cara”. I si Sales ens feia un advertiment (que havíem de “deixar de fer l’imbècil”), Castells reclamava que se’ns deixés de tractar com a “idiotes” després que assistíssim al darrer acte de la cerimònia de la confusió liderada, en aquest cas, per Francesc Homs, en ocasió de l’elecció de la mesa de la Cambra baixa del Parlament espanyol quan, segons tots els indicis, diputats i diputades de l’ex-CDC votaren al costat del PP a canvi d’assegurar-se el suport dels populars per aconseguir grup parlamentari propi.

No és moment d’entrar en el significat dels termes imbècil i idiota que, per ells mateixos, ja donen molt de sí. Tampoc de referir-me una vegada més a la hipocresia i al cinisme que malauradament continua regnant, tant en la política catalana com en l’espanyola. Més aviat m’interessa posar el focus en els dos pecats majors que Homs va cometre amb l’afer protagonitzat pel seu grup al Congrés de Diputats. El primer deriva de la manca de coherència entre allò que es diu i allò que es fa (doble llenguatge, política de la ‘puta i la Ramoneta’…); el segon, de mentir ‘a sabiendas’ (com diuen els castellans) quan es descobreix el ‘sidral’.

Sabem sobradament que en política el ‘no’ més absolut és el pas més immediat al ‘si’, encara que sigui amb condicions. I això no és per si sol bo, ni tampoc necessàriament dolent. Sabem també que en política, res no és blanc del tot ni tanmateix d’un negre absolut, i que la gamma de grisos entre ambdós colors és pràcticament infinita. Si això és així –que ho és simplement perquè la política és negociació (o ho hauria de ser!)–, molt millor donar la cara i no pas amagar-se quan –com en aquest cas han estat l’aritmètica i la lògica– els fets s’entesten en desmuntar la consistència de qualsevol argument. Homs hauria fet bé d’acarar la realitat i explicar que a canvi del gest dels ex-convergents, el PDR s’assegurava poder disposar de grup parlamentari propi a la Cambra baixa, amb els avantatges que aquest fet comporta, tals com gaudir d’una major visibilitat i capacitat de maniobra política així com –i aquestes tampoc no són unes qüestions menors– de recursos econòmics substancialment superiors, d’assistents amb càrrec al pressupost del Congrés, d’espais físics (despatxos) exclusius… Cert que si Homs hagués optat per reconèixer els fets, de critiques tampoc no n’hi haurien mancat, però la seva actitud hauria estat honesta i no s’hauria vist obligat a mentir per negar una evidència que li pot ocasionar danys polítics i de credibilitat tant a ell mateix com al naixent PDR, obsedit com està de treure’s de sobre el llast de la manera de fer i d’obrar de CDC amb el Pacte del Majestic en el rerefons de quan Aznar parlava català en la intimitat. A més, acarant la situació, el líder del PDR a Madrid no hauria contribuït a alimentar el batibull en el que s’ha convertit la política espanyola, fruit del tacticisme que apliquen la majoria de forces polítiques i que no fa més que augmentar els nivells de desafecció que es donen entre polítics –que no política– i ciutadania.

En fi! Desitjar i desitjar-nos que tinguem un bon agost… i que l’aprofitem per descansar en tots els ordres i sentits ja que tal com van les coses, el setembre se’ns anuncia tempestuós…

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de juliol de 2016