La setmana que deixem enrere ha estat sobrada de fets i esdeveniments. No obstant això, fugint de la ‘rabiosa’ actualitat, prefereixo referir-me avui a la Jornada Industrial de Primavera de fa una setmana, organitzada per la Fundació per la Indústria, per centrar la mirada en un parell de les moltes consideracions que s’hi van poder escoltar. La primera, té a veure amb el que fou el centre principal d’interès de la Jornada, la ‘Indústria 4.0’, o el què és el mateix: la quarta revolució industrial. Per aquells que encara no hi estiguin familiaritzats, diré que ‘Indústria 4.0’ és un concepte que serveix per a definir aquella indústria que és la resultant de la combinació dels mètodes de producció tradicionals i de la interacció d’aquests mètodes amb les tecnologies de la informació i la comunicació per tal d’assolir una major eficiència i eficàcia en els processos industrials. De les intervencions que es varen derivar de la conferència i de les tres taules en les que s’estructurava la Jornada, va quedar palès que la ‘Indústria 4.0’ ha de tenir un fort i molt positiu impacte quant, d’una banda, a la creació de nova ocupació (es calcula que seran 900 mil els llocs de treball que es crearan des d’ara fins l’any 2020 a Europa) i de l’altra, quant a l’increment del PIB; impacte que tindrà un pes superior en aquells països amb una llarga tradició industrial que, com en el cas de Catalunya, han de saber treure partit de les oportunitats que ‘Indústria 4.0’ ofereix a l’hora de crear riquesa i llocs de treball qualificats i, en conseqüència, progrés social. Segons el CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) la manca d’oportunitats de trobar feina és per a un 55,7% dels catalans el problema principal, molt per sobre de la insatisfacció amb la política que la ciutadania sent (41,4%) o de les relacions –les no relacions hauríem d’escriure–  que es donen entre Catalunya-Espanya (27,5%). Ara bé, per concretar les oportunitats que de la quarta revolució industrial es deriven, són precisos canvis estructurals profunds per posar en valor el coneixement, la ciència i l’emprenedoria dels quals disposem, dinamitzar la transferència de tecnologia i d’innovació des dels potents centres de recerca dels que disposem a les empreses, incentivar la cooperació transversal entre organitzacions, desplegar les xarxes telemàtiques, digitalitzar empreses i amb elles el país, sense oblidar la potenciació de la formació i de les inversions tecnològiques.

La segona consideració que volia fer, té a veure amb les reflexions oportunes que el president de la Fundació per a la Indústria, Josep Bombardó, formulà al llarg de la jornada i que repetí davant el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. Recordava Bombardó d’on veníem com a país que disposa d’una vocació industrial significada, i sobretot apuntava cap on en cap cas hauríem d’anar. D’aquesta manera el president de la Fundació per la Indústria posava el dit en la nafra en el fet que Catalunya continuï fiant en excés el seu creixement en el sector turístic i no pas en la indústria productiva que, al cap i a la fi, és el sector sobre el qual s’ha de fonamentar un creixement econòmic i un progrés social que es vulguin suficientment sòlids. I la indústria –en aquest cas la indústria 4.0– és la única capaç de generar llocs de treball qualificats i estables, en contrapartida als llocs de treball precaris i low cost que acostumen a donar-se en el sector turístic. I això sense tenir en compte que aquest darrer és un sector sotmès al pairo dels vents i de les circumstàncies geo-polítiques que en cada moment es puguin donar.

De tot plegat la pregunta és saber si a partir de les moltes diagnosis que sobre el moment actual som capaços de fer i de les oportunitats que tenim al davant, sabrem avançar com a país amb pas ferm cap on cal fer-ho. Els temps d’inestabilitats pels quals travessem no semblen ajudar precisament a anar en la bona direcció, abans que no siguin altres els que ens acabin passant al davant.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de maig de 2016