El pont que s’ha viscut a Espanya amb motiu de la celebració de les diades de la Constitució i de la Immaculada Concepció, ha col·lapsat Andorra de dalt a baix i de baix a dalt. De fet el Principat ha estat en aquesta ocasió, paradigma del què pot acabar passant a les grans ciutats, si no es prenen les mesures que portin cap a la racionalització en l’ús del transport privat i, paral·lelament, a la potenciació i millora del transport públic. Per tal que això sigui possible, cal invertir en obres d’infrastructura que facilitin una ràpida i directa aproximació dels vehicles privats als grans nuclis d’entreteniment i d’oci i, en general, a les grans ciutats. Després, s’hauran de posar tota mena d’impediments a la mobilitat del trànsit privat per l’interior dels nuclis habitats -en els quals les persones han de ser sempre primer-, potenciant una xarxa de transport públic ràpid, còmode i eficaç.

No és mai sobrer que en ocasió d’escapades col·lapsades, com les que s’han produït tant en els accessos a Andorra des de Catalunya com en l’interior del Principat mateix, se sol·liciti la participació i el civisme dels conductors. Hi ha una dita catalana que resa “ja pots xiular si el ruc no es vol moure” o, allò que és el mateix, de res no serveix apel·lar al civisme si les grans decisions que s’han emprendre no s’adopten o es fa massa lentament. De continuar les coses com estant, l’únic que s’aconseguirem serà col·lapsar definitivament els accessos a Andorra en aquest cas i, per extensió i en un futur ben immediat, els de les grans ciutats. Un escenari en el qual ningú no hi guanyarà: d’una banda els que volen aprofitar uns dies de lleure per escapar-se a Andorra que no voldran tornar a viure l’experiència d’hores i hores d’escapada fent cua a les carreteres; de l’altra els comerços i la indústria hostalera i d’oci que veuran com, inexorablement, disminuirà el seu potencial nombre de clients.

A partir, doncs, de l’experiència, caldrà prendre’s les coses seriosament. Tant pel que fa a les autoritats espanyoles -pels molts col·lapses que s’han produït en els accessos als Pirineus- com a les andorranes. A elles els correspon -i els convé- prendre mesures abans no sigui massa tard, i donar resposta a un problema que només és la punta del iceberg i la  paradoxa d’una pretesa modernitat en la qual tot se’ns acaba complicant fins el punt de convertir el temps d’oci en un autèntic i costós calvari.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 0 de desembre de 1999