El barri de La Barceloneta s’ha revelat i ha posat el dit a la nafra quant a un tipus creixent de turisme incívic que provoca i s’aprofita d’ofertes low cost. Les característiques i la personalitat del barri barceloní, juntament amb la seva proximitat a unes platges magnífiques, li confereixen un atractiu suficient perquè pisos que no estan declarats com a turístics, i per tan no paguen impostos ni estan sotmesos a cap control de qualitat, tinguin una ràpida acceptació. El resultat és que a hores d’ara, a La Barceloneta s’hi concentra un tipus de turisme amb un peculiar sentit de la diversió basat en actes incívics de tota mena, i sobretot en la manca de respecte pels estadants del barri. És així com aquells comportaments que no s’ajusten a les més elementals regles del civisme que es donen en determinades àrees turístiques del nostre litoral, comencen a percebre’s en el mateix Cap i Casal.
La situació que es viu a La Barceloneta, i que els seus veïns han posat de manifest aquestes darreres setmanes, no és, malauradament, exclusiva d’aquest barri barceloní. De mica en mica i com si d’una taca d’oli es tractés, comença a estendre’s per la ciutat, amb el risc que Barcelona pugui ser víctima del seu propi model d’èxit com a destinació turística de primera divisió que és. Des dels Jocs Olímpics del 92 –que en paraules de Pasqual Maragall varen servir per posar Barcelona al mapa–, el nombre de visitants que arriba a la capital catalana no ha deixat de créixer any rere any. És evident que això és una molt bona notícia, i prova dels molt atractius culturals, patrimonials i climàtics que la ciutat ofereix. El problema sorgeix quan les ànsies per treure profit fàcil d’aquesta creixent arribada de visitants acaba per promocionar la cobdícia d’alguns, i per fomentar les males pràctiques turístiques d’altres. Aquest és el cas dels que busquen guanys fàcils amb ofertes d’estades en pisos que al no estar declarats, sovint tampoc no compten amb els serveis inherents, ni estan sotmesos a cap mena de control. Per això poden aplicar preus més baixos que no pas els que regeixen en el mercat, que al seu torn són els que atreuen a una tipologia de turistes que fonamentalment busquen la diversió, el sol i l’alcohol que als seus respectius països els són vedats. Hom calcula que a Barcelona hi ha uns 10 mil apartaments legals que complementen les places hoteleres de les que la ciutat disposa. En paral•lel a aquesta oferta declarada, en funciona una altra d’il•legal impossible de ser calculada, que incideix negativament en la qualitat turística de Barcelona.
El turisme és una font d’ingressos gens baladí. Ho és per a Barcelona, i ho és per a Catalunya. Però precisament perquè això és així s’imposa que es posi aturador a les males pràctiques que atempten contra la qualitat de serveis en el sector. Per la rellevància econòmica que el turisme té s’ha de ser especialment curós, no fos cas que l’èxit d’avui fos preàmbul de la desfeta de demà. El turisme és un negoci molt sensible que es mou per paràmetres difícils de controlar com, per exemple, l’evolució i ubicació dels conflictes internacionals, o les imposicions que dicten els grans operadors turístics. D’aquí que vetllar per la qualitat del turisme és apostar per la seva major estabilitat.
Però no ens enganyem. Allò que ara s’esdevé a La Barceloneta passava –i passa– a Lloret de Mar, a Calella de la Costa, o a Salou…, sense que ningú més enllà dels propis municipis, aixequés la veu per aturar comportaments fora mida. A La Barceloneta, des de Barcelona, s’acaben de veure de prop les orelles del llop. S’imposa que els governants posin fil a l’agulla per preservar el model turístic d’èxit fins ara imperant, flexibilitzant i posant al dia normativa i fiscalitat. I s’imposa que no s’oblidin d’assentar les bases perquè altres sectors econòmics com l’industrial, garants de llocs de treball més estables i menys precaris que els que es donen en el sector serveis, puguin desenvolupar-se.
Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de setembre de 2014
Quasi ja ningú cita Pasqual Maragall en els seus articles. De vegades em fa l’efecte que no només ell ha perdut la memòria.
Sort que n’hi ha -com tu- que la mantenen.
Una abraçada!