Diumenge passat, cert és que amb més pena que no pas glòria, celebràvem el Dia d’Europa. Si no hagués estat per les banderetes blaves amb els 12 estels que els autobusos lluïen, pràcticament ningú no hauria parat atenció en l’efemèride. Menys encara a la nostra ciutat en què el Dia d’Europa coincidia enguany amb el llarg cap de setmana de l’Aplec de La Salut. I és que Europa –la Unió Europea– no està transitant per les seves millors hores, no ja des que l’euro va entrar en joc, sinó fins i tot des que a Roma es va signar l’any 1957 el Tractat que encetava el camí que ens havia d’aconduir fins on ara som: a la Unió Europea de la qual en formem part nosaltres i 26 estats més.
Passa, però, que és en temps de crisi i de recessió quan més es deixa sentir el sentiment de retornar cap a àmbits més locals, més segurs per familiars i coneguts. Pensem que d’aquesta manera ens defensarem millor de les amenaces que planen sobre nosaltres. No obstant això, res no és més lluny de la realitat. Els japonesos, quan han de plasmar gràficament en un paper el concepte crisi, ho fan a partir de plasmar la suma de dos altres dels seus símbols ideogràfics: els que identifiquen perill i oportunitat. Sens dubte aquesta és la manera més lògica d’interpretar el què la crisi és i de descriure-la com una situació complexa de la qual se’n deriven unes oportunitats que cal saber identificar. I aquest és un dels nostres problemes; més quan ens hem instal•lat en una societat no acostumada a resoldre situacions de crisi; una societat que en temps de dificultats li costa reaccionar i que astorada queda en l’espera que algú acabi per trobar solucions màgiques que, evidentment, no existeixen.
És així com en temps de crisi acabem per desconfiar de tot i per extensió també d’Europa. No ens adonem, però, que Europa forma part de la solució i no pas del problema. Clar que perquè les coses puguin funcionar, s’han de fer els deures que els Estats i Europa tenim pendents. ¿I quins són aquests deures que han anat quedant enrere per mor a les alegries viscudes que ens amagaven la realitat? Precisament aquests dies, l’anomenat ‘Comitè de Savis’ europeus que presideix Felipe González, donava a conèixer el resultat de l’informe Projecte Europa 2030.
Asseguraven els savis que per superar les actuals incerteses calia apostar per la refundació de la Unió i per consolidar els seus fonaments, massa febles i debilitats els darrers anys. Més concretament, deien que calia resoldre algunes qüestions urgents que només la miopia dels governants europeus havia anat dilatant en el temps, en una més que evident crítica dels savis a la manca de lideratge que la Unió està patint des de fa temps. I relacionaven algunes d’aquestes qüestions al citar la necessitat d’aplicar tot el rigor en l’aplicació del Pacte d’Estabilitat i Creixement en la zona euro; la urgència de disminuir la dependència energètica d’Europa; els avantatges de promoure una immigració ordenada que vagi acompanyada de polítiques d’integració eficients; la transcendència de reformar l’educació per evitar que Europa quedi enrere en els àmbits educatius, científics i tecnològics… Però, per damunt de tot, els savis aconsellen treballar per recuperar l’esperit europeu que s’havia començat a dibuixar en el fallit projecte de Constitució que el Tractat de Lisboa va liquidar, arran les reticències i poc entusiasme mostrat per la majoria de governants. En definitiva, els savis europeus asseguren que els nostres mals actuals es deuen en part al fet de no haver resolt qüestions cabdals quan tocava i la seva solució passa, també en part, identificar oportunitats que malgrat tot tenim. Comptat i debatut: ens cal més Europa que mai si volem sortir de la crisi enfortits.
Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de maig de 2010
Amic Joan,
Penso que la idea d’Europa, per a l’immensa majoria, és encara quelcom massa abstracte, llunyà, foraster. No ens sabem avenir del bé que ens pot representar. Uns perquè la història ens diu que tota vegada que hem posat les nostres esperances en els altres països europeus hem sortit escaldats. Cadascú mira per a ell, com diuen de Sabadell, i els interessos propis els posen per davant de llei i justícia, ètica i moral.
Estic convençut que una unió europea DE DEBÓ ens faria més forts. La fe en que això passi, i que ho arribem a veure nosaltres, jo la mantinc.
Miquel
Joan,
Estic totalment d’acord amb la teva anàlisi i la conveniència que ens convé enfortir la identitat i les institucions europees per sortir de la crisi. Massa sovint, especialment ara, el concepte Europa va associat a retallades, decisions mal explicades i a una burocràcia que gestiona sense trepitjar el carrer. I no ho dic pel cas de Grècia o Espanya. Tinc la impessió que la Europa dels valors s’ha substituit per la Europa dels mercats. Esmentes que de tota crisi en pot sorgir una oportunitat, a veure si en aquest cas, i pel que fa a Europa, és veritat.
M’ha agradat llegir el teu article Joan i també el comentari d’en Miquel per la senzilla raó de que denoto una esperança que, per molts, està perduda. Amb sinceritat crec que la Comunitat Europea ha ficat la “pota” en algunes coses, especialment amb la Europa dels mercats, però confio en que aquest “gran hermano” torni a guanyar la confiança que en un principi tots li vàrem depositar.