Hi ha moments en els quals hom no sap discernir si és l’home el que condiciona el paper que cadascú té encarregat en el teatre de la vida o, contràriament, és l’home el que adapta el seu comportament al rol que li ha tocat desenvolupar en els canviants escenaris de la vida diària. Tant se val. No cal menjar-se el “tarro” ni amoïnar-s’hi massa. Desfer l’entrellat del dilema és tant agosarat com concloure pel que fa al sexe dels àngels. I és que no és gens fàcil saber si és la funció la que crea l’òrgan o l’òrgan el que potencia la funció… Si va ésser primer l’ou o la gallina… Si…

I mentre ens perdem pels viaranys de la dialèctica, els jorns i les mesades van passant i res ni ningú no ajuda a treure’n l’entrellat. Tampoc dels gestos forçats ni de les paraules grandiloqüents carents de sentit. Dels crits i dels silencis. Dels clars i dels obscurs… Sense immutar-nos ni perdre la calma ni la compostura, continuem parlant… i parlant… Sense moure un muscle més dels necessaris per a definir un estudiat rictus d’angoixa i d’impotència controlada, d’incapacitat capaç, de denúncia indenunciable, de protesta de temporada, d’indiferència interessada, de paraula sobrera, de cançó enfadosa que es pretén desenfadada i que això no obstant és, volgudament i provocadora, plena de buidesa…

Ell va aparèixer en escena de cop i de volta. Des del silenci. Sense avís. Es féu un lloc al sol després de guanyar, per àmplia golejada, un concurs-“festivalero” de joves autors a Jaén. Els seus “protectors-promocionadors-mecenes” –qui no els té!–, el presentaren com un nou valor de la cançó… I amb ell arribà l’escàndol. I els esquemes inamovibles que semblaven imperar en el món dels cantautors catalans, reberen una forta revinclada… Ja era hora!… ¿Qui era aquell noiet prim, esprimatxat, que s’atrevia a cantar-recitar d’aquella estranya manera? La música (?) i la lletra de les primeres cançons d’en Pla foren excusa magnífica per a la provocació i per a fer treballar “l’olla” d’aquells que, en un país tant peculiar com el nostre, es sentien més preocupats per a descobrir què s’amagava darrera cada paraula o expressió “planiana” que no pas per fer front a les preteses foteses quotidianes. Volien saber, fos com fos, què hi havia darrera aquell “Pare, jo vull ser ‘torero'” o de cada estrofa de “La violació”…

Pla, Albert. Sabadellenc. Inconformista. Indòmit. Incontestable. Desconcertant però no tant. Admirat per uns. Vilipendiat per altres. De veu mo-nò-to-na i can-si-na… Amb cara de bon xicot prenyada d’ingenuïtat calculada. Des d’un vetust silló i una mísera il·luminació escènica assolí la glòria dels déus de l’olímp que a altres els ha estat negada… El seu gran pecat -diuen els seus detractors– “profanar” el temple en el qual es guarden les essències musicals del país: El místic i mític Palau de la Música Catalana… Segons els seus seguidors i incondicionals, precisament aquell fou un dels moments de “clímax” en la carrera de l’Albert…

I després retorn a la normalitat… A la sornegueria diària. A la tranquil·litat dels “boleros” i del món de l’espectacle… Fins que temps a venir en Pla –Albert, de nom–, “barrini” que és el moment d’entrar altra volta “al toro” d’una societat que es mou enmig d’una gran dosi d’hipocresia i de “tant-se-me’n-fotisme” galopant…

Albert. Pla. Histriònic i sorneguer. Ell. I les nostres circumstàncies…

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 3), publicat a El 9 Nou, el 19 de setembre de 1994