Es veia a venir. L’efecte de la manca de convocatòries més o menys propera d’eleccions, està propiciant una mena de catarsi en les organitzacions polítiques i, a casa nostra, especialment en les forces polítiques de l’esquerra. A Catalunya, des de fa temps, l’esquerra es ve debatent en torn propostes llançades per líders polítics militants de formacions polítiques progressistes que no acaben de gaudir del suport, no només de la resta de partits i coalicions del seu ventall polític, sinó que tampoc de les seves respectives forces polítiques.

Es el cas de les propostes fetes per Raimon Obiols a través del seu “Nou Projecte” per a Catalunya o per Pasqual Maragall mitjan­çant l’Associació “Catalunya Segle XXI”. Es el cas també dels missatges llançats per Rafael Ribó en el sentit de la necessitat de fer convergir l’esquerra catalana en un projecte capaç de consolidar-se com a alternativa a l’hegemonia de CiU en el Parla­ment de Catalunya i en el govern de la Generalitat. O, en moments pretèrits –que no pas actuals–, per Carod Rovira. O per Àngel Colom abans de la seva “fugida” espectacular d’ERC.

El reguitzell de convocatòries electorals al qual ens havíem vist sotmesos en els darrers anys (legislativa, autonòmiques, munici­pals i Europees), no havia donat gairebé temps a què propostes d’aquesta mena fossin degudament valorades. Semblava que obeïen més a posicionaments i estratègies personals dels que les promovien, més que no pas a pensades propostes de futur. Des de les eleccions legislatives del 3 de març, amb la consolidació d’una nova co-relació de forces a nivell estatal i amb la pèrdua, a Catalunya, uns mesos abans, de la majoria parlamentària de la qual Pujol gaudia en el Parlament, els moviments interns dels partits s’han dinamitzat d’allò més. Hi ha ajudat, molt i força, la convocatòria dels Congressos que els partits havien anat ajornant i que ara han coincidit en el temps.

I així avui, quan solament queda per a celebrar el Congrés d’Unió Democràtica de Catalunya, el resultat dels congressos dels partits catalans ja fets, no podia haver estat més mogut. Els socialistes tancaren el seu amb una aparent unitat externa a despit que no ha tardat en traslluir davant l’opinió pública que les discrepàncies internes continuen. No pot analitzar-se d’altra forma el recent anunci de renúncia a l’alcaldia de Barcelona anunciada dissabte passat per Pasqual Maragall. CiU va cloure el seu Congrés amb la unitat de sempre, però amb l’anunci d’una altra retirada solemne: la de Miquel Roca. ERC ja va arribar al seu Congrés enmig del reflux d’una escissió més que anunciada. IC, per la seva banda, ha superat els seus problemes i els ha deixat per a una millor ocasió. I per a no quedar enrere, fins i tot el PP de Catalunya va celebrar un Congrés en el qual Vidal Quadres fou la víctima propiciatòria pel fet que es va atrevir a dir les coses pel seu nom i no va voler-se plegar a pressions de ningú.

Resultat: El mapa dels partits i de les coalicions polítiques a Catalunya ha sofert una notable sotragada que ha fet que alguns s’hagin mogut del lloc on eren. Bé perquè els han segat l’herba als peus, bé perquè les co-relacions de forces internes dels partits els han obligat a moviments no desitjats. Es molt possible, que a la vista dels darrers moviments, assistim ara a una recomposició o resituació del mapa polític català. En especial en l’àmbit de l’esquerra i del centre-esquerra. Perquè costa molt de creure que Pasqual Maragall anunciï la retirada de la vida política barcelonina sense més i deu mesos abans de fer-la efectiva. Costa creure també que Miquel Roca es quedi a casa, al front al seu gabinet d’advocats. Són dos pesos pesats de la política catalana, dos pesos massa valuosos perquè tant sobtadament es tanqui aquest cicle amb unes retirades que només es poden entendre amb clau de discrepància dels protagonistes amb els seus respec­tius partits. Encara que ells ho neguin. Encara que ells manifestin la continuïtat de la seva militància. Sinó temps al temps.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de novembre de 1996