Temps era temps hi hagué una frase-força que va voler fer fortuna. Una frase que, concebuda com a produvte de màrqueting polític en algun obscur despatx del carrer Génova de Madrid, volia sintetitzar les aspiracions d’un col.lectiu entestat en fer caure un govern que havia estat elegit per sufragi universal. El “váyase señor González” va voler ser, durant gairebé tres anys, crit de guerra dels qui estaven disposats a desgastar i a desprestigiar el govern socialista com fos i al preu que fos. Sense reparar en despeses i segures factures de futur. El “Váyase señor González” va ésser aprofitat per tot i en tot. No hi havia declaració o proclama dels populars que no comencés amb la repetida i recurrent –que no aguda– frase de “Váyase señor González”.

Si la història d’Espanya s’escrivís a través de frases cèlebres, llocs destacats ocuparien allò de “la calle es mía” que un dia pronuncià el llavors Ministre de la Governació Manuel Fraga Iribarne, i aquella altra de “teníamos un problema y lo hemos solucionado”. Però com que la història no s’atura i l’anem escrivint cada dia, una nova idea política, esdevinguda frase lapidària, s’ha afegit fa poc al diccionari de cites oportunes. En acabar la cimera iberoamericana celebrada a Xile, Aznar va enriquir el diccionari amb una expressió que també passarà als annals. “Si tu mueves ficha, yo moveré ficha”, va dir a un astorat Fidel Castro el president Aznar poc després d’haver-lo obsequiat amb la seva corbata.

Per aquest camí i per coherència política seria oportú que el senyor Aznar incorporés en el seu lèxic d’idees-força un “Váyase señor Castro” que podria ser corejat popularment.

Publicat a El 9 Nou, el 25 de novembre de 1996