A partir de la interpretació de la conversa –que poques hores després seria desmentida— mantinguda fa uns dies entre el president del Parlament Balear, Balti Picornell, i Felipe VI que apuntava que el rei podria estar disposat a parlar amb els independentistes catalans, em quedo amb la contesta immediata i categòrica que davant aquesta possibilitat el president Quim Torra: “Primer –va exclamar–, caldria que el rei demanés perdó pel seu discurs del 3-O”.

Arran aquesta resposta no vaig poder evitar rememorar una de les escenes d’una pel·lícula que va merèixer crítiques dispars i que va passar per les nostres pantalles sense pena ni glòria. La pel·lícula –‘El Viaje’ (2016) de Nick Hamm–, recrea ficcionadament com havien estat una part de les negociacions de pau de 2006 sobre Irlanda del Nord a Escòcia en les que dos eterns enemics (el líder del Sinn Fein, Martin McGuinness i l’unionista reverend Ian Paisley, conegut amb el sobrenom de ‘doctor no’) es trobaren cara a cara i sense escapatòria, veient-se obligats a acarar el contenciós que enfrontava republicans i nacionalistes (principalment catòlics) i lleialistes i unionistes (principalment protestants) des de feia anys.

Malgrat els posicionaments polítics diametralment oposats i l’enemistat personal que es professaven, ambdós personatges acabaren per ser els actors clau a l’hora de culminar un llarg camí de desencontres que d’altra banda els conduiria a compartir govern el 2007 (Paisley com a primer ministre i McGuinness com a vice-primer ministre) i amistat personal. Amb l’acord de Saint Andrews signat per ells el 2006, es tancava la llarga crisi que al seu torn s’havia intentat cloure el divendres sant de 1998 (acord de Belfast o del Divendres Sant) entre els governs irlandès i britànic amb la participació de diversos partits polítics, inclòs el Sinn Fein.

L’escena del film referida escenifica el moment en el que les posicions de Paisley i de McGuinness entren en la via d’entesa. Abans, però, de tancar l’acord, McGuinness exigeix a Ian Paisley que li demani perdó pel mal causat al país. A això el reverend respon que no li demanarà perdó, simplement perquè –i aquesta és per a mi una dada a tenir en compte quan es tracta de resoldre un conflicte–  ell mai no s’atreviria a reclamar-li que demanés perdó pels mals causats pel Sinn Fein.

La rèplica de Paisley a McGuinness –ficcionada o no–  fou encertada atès que quan s’ha assolit un punt tal de desencontres entre col·lectius, la solució no passa per esperar que el contrari es rendeixi de manera incondicional ja que si el conflicte existeix és perquè tothom hi té una part de responsabilitat. Fixem-nos sinó com s’interpreten les accions i les maniobres segons les protagonitzin els ‘meus’ o els ‘meus contraris’. Si les protagonitzen els ‘meus’ són plenament encertades, si les protagonitzen els ‘meus contraris’ no. No cal anar lluny per trobar exemples que il·lustren perfectament el què acabo d’escriure: mentre les actuacions dels ‘meus’ són sempre resultat de l’exercici de la llibertat d’expressió, les dels ‘meus contraris’ són expressions d’odi, de la mateixa manera que allò que per a mi és dignitat, llibertat i democràcia al no acceptar l’ordre establert ni respectar els drets de les minories, pel meu contrari és vulneració dels drets i de les normes que regulen les llibertats i la democràcia…

I si em permeteu el corol·lari, si algú pensa que els desafectes entre Catalunya i Espanya i en particular les tensions entre governs es resoldran per golejada d’una de les parts per damunt de l’altra i que algú acabarà demanant perdó, anem per mal camí. D’aquí que quan s’obren perspectives de diàleg entre les parts en conflicte després de tants anys d’haver estat negada aquesta via des de Madrid, deu ser moment per posar-se en la pell de l’altra i avançar en tot allò que sigui possible, no fos cas que ens trobem davant la paradoxa que els mateixos que criticaven i reforçaven els seus arguments a partir del ‘no a tot’ per part del govern de Madrid, siguin ara els que diguin ‘no’ a qualsevol oportunitat de negociació i de proposta política que des del govern de l’Estat pugui fer-se en un intent de recuperar el clima de relació política que entre governs mai no hauria d’haver-se trencat.