Hi hem de tornar i proclamar-ho sense ambages: La corrupció és corrupció i punt. I no pel fet que afecti als uns o afecti als altres ha de guanyar o perdre rellevància. No hi ha –no hi pot haver— corruptors i corruptes bons (quan són ‘dels meus’) o dolents (quan són ‘dels altres’). Feta aquesta puntualització, m’he d’afanyar a escriure que si avui els casos de corrupció vinculats al finançament dels partits polítics ocupen un primeríssim pla de l’actualitat política tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, és perquè quan es varen posar en evidència els primers símptomes que hi apuntaven, qui més qui menys va preferir mirar cap a una altra banda en comptes d’agafar el brau per les banyes, acarar el problema, i prendre la iniciativa amb l’adopció de mesures legislatives capaces de garantir la més absoluta transparència quant al finançament dels partits polítics i quant a les donacions que aquests poden rebre de particulars o d’ens diversos. La llei de finançament dels partits polítics aprovada el 1990 i les modificacions, escasses, que posteriorment s’hi van introduir no van resoldre la qüestió al deixar massa escletxes obertes per on escapolir-se’n. Sabem que aquest és malauradament un país en el que encara domina el vell principi que resa que ‘feta la llei, feta la trampa’. En unes altres paraules: a cap partit polític no li interessava llavors entrar a fons en aquesta qüestió, convençuts com estaven que mai no s’arribaria fins on ara s’ha arribat.
Quan Pasqual Maragall, en seu parlamentària, etzibà a CiU i a Artur Mas allò de “vostès tenen un problema que es diu 3%”, ningú no podia imaginar el caràcter premonitori d’aquella acusació a despit que l’assumpte, estranyament i vés a saber ben bé perquè, quedés en l’oblit cobert per la pàtina d’un silenci que mai no hauria mai d’haver. I durant 10 anys ningú no en va demanar explicacions. No ho van fer ni la resta de partits ni tampoc els mitjans de comunicació. Potser perquè els governs estatals –els d’un i els d’un altre signe— preferien callar a canvi de continuar rebent el suport de la llavors federació de CiU i de no remoure aigües fètides que al cap i a la fi a tothom podien esquitxar, tal com malauradament ha quedat demostrat.
Diuen els castellans que ‘de aquellos polvos esos lodos’. En unes altres paraules: si quan calia s’hagués fet el què calia per acabar amb la pràctica de que els partits es financessin fent-se escàpols de la llei mitjançant canals i organitzacions poc transparents, segurament no ens trobaríem en la situació per la qual avui ens trobem en què la corrupció no només ocupa un primer pla de l’actualitat política sinó que serveix per desviar l’atenció en relació a problemes urgents que cal acarar i que, alhora, contribueix a embolicar una troca que de per si ja estava prou embolicada. És d’aquesta manera que utilitzar arguments tant amanits com el d’una actuació judicial desproporcionada o de maniobra política interessada que uns i altres utilitzen quan els convé o els toca el rebre de prop ja no serveix de massa. La ciutadania està farta d’aquest estat de coses i els partits polítics s’han d’adonar que si d’una vegada no es fa net, la seva credibilitat serà cada vegada més qüestionada.
En aquest context, aquesta setmana ha acabat una legislatura (l’espanyola) i n’ha començat una altra (la catalana). En l’horitzó, però, no es visualitza el desenllaç del conflicte Catalunya-Espanya i tot sembla indicar que malgrat tot anem cap a un període d’estancament que només podria alterar-se amb els resultats i amb el govern que sorgeixi de les eleccions estatals del 20D. Després de les eleccions del 27S, l’independentisme no disposa de capacitat suficient per imposar-se amb un Artur Mas a la baixa, de la mateixa manera que Espanya tampoc no la té per aturar el procés amb un Mariano Rajoy que pot deixar de ser president espanyol a molt curt termini. Deu ser hora de fer net del tot. No us sembla?
Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de novembre de 2015
No serà fàcil resoldre el problema de la corrupció, mentre es mantingui el rebuig social i legal del “delator” del corrupte. Qui defensa al que detecta i denuncia?
Mentrestant, és habitual a les converses, la inoperància del senat, la duplicitat de càrrecs, el gruix d’assessories, favoritismes, privilegis…
I a Europa? una unió\institució que no té poder? i per més broma periòdicament es trasllada, ni tan sols en això han aconseguit un acord!
Costos milionaris i legals, acceptats per tots… qui són tots?
El meu problema NO és que sigui pessimista, senzillament que com tothom tinc un preu i de moment ningú me’l paga!
I mentre la majoria pensi així, NO tenim solució.
La corrupció només té un aturador, sota el meu punt de vista, i és que ha d’haver un tribunal expressament nomenat per aquesta tasca sense vinculació a cap partit polític. Això segurament és utòpic però hi hauria de ser.
Per altra banda, la naturalesa dels ibèrics és, com passa a Grècia i Itàlia, la de l’espavilat. El que no treu suc, és tonto.
Jo recordo que una vegada em vaig trobar un suïs que va llençar un paper a terra a la Plaça de Catalunya de Barcelona. Recordant com estan de nets els carrers de Genève, Lausana i altres ciutats de la Suïssa, li vaig retreure que aquí fes brutícia. Em va contestar que aquí no hi ha vigilància.
Ha d’haver un tribunal anticorrupció pur i net. Si no és així…
Fa poc sentia paralar a la tertúlia de l’omnipresent Terribas sobre la corrupció. I vols que et digui, Joan, que, com tu dius, no només remarcaven, sinó que insistien en diferenciar les corrupcions catalanes de les espanyoles? Pena. Fins i tot en això els mitjans de finançament públic (corretja de transmissió del poder establert) han de practicar l’ensinistrament diferencial de catalans i espanyols.
Afegeixo també que està arrelat el complexe de propensos a la corrupció dels països del sud. No tinc dades que avaluin la comparativa amb altres països europeus. Però com a professional de la comunicació sabem, tu i jo, que allò que arriba als nostres mitjans és la notícia de més a prop, la nostra. Cal informar-se també de les notícies d’arreu d’Europa per poder saber si estem tant i tant distanciats dels nostres veïns del Centre i Nord de la UE. I també sabem, doncs, que el que ens arriba a nosaltres procedent dels països de fora són els casos més sonats. Per això, quan veiem el que ha passat a la Volkswagen o el que va passar amb els bancs i paradisos fiscals a Luxemburg un es neteja una mica la pols de les espatlles.