Som molts els que compartim que la política que desenvolupa el Partit Popular (PP) es troba lluny de la que per a nosaltres seria desitjable, tant pel què fa al seu fons com a la seva forma. Som molts els que pensem que el PP ha alimentat el ressorgiment d’una catalanofòbia arreu l’Estat que semblava ja superada. Som molts els que pensem que gran part de l’animadversió que es viu a la resta de l’Estat envers Catalunya ha estat propiciada per les tergiversacions que el PP ha fet de l’Estatut, del govern de Catalunya i de la insolidaritat dels catalans. I això fins el punt d’haver alimentat perilloses campanyes contra Catalunya i contra els productes catalans. Som molts els que estem convençuts que el discurs i l’actitud del PP ha de tenir escàs suport a Catalunya. Som molts els que assegurem que allò que diu i predica Josep Piqué està molt renyit amb allò que és habitual en la pràctica del seu partit i, especialment, en el dia a dia dels seus líders estatals (Rajoy, Acebes, Zaplana), que pels quatre cantons traspuen ressentiments i mentides. Som molts els que pensem que el PP actua d’una manera inconscient quan vol aprofitar-se de fets i de situacions altament sensibles com ho són la immigració o el procés de pau endegat pel govern Zapatero al País Basc. Som molts els que estem convençuts que la política que desenvolupa el PP no fa més que dividir la societat i posar pals a les rodes de l’avenç del país. Som molts els que ens escandalitzem pels afers urbanístics i de corrupció que afecten a destacats dirigents populars, sense que acabi passant res d’especial. Som molts els que considerem que el PP ha aconseguit la politització de la judicatura, com es pot comprovar a cada moment amb les opinions, resolucions i decisions d’alts representants dels òrgans de la judicatura. Som molts…

I així podríem continuar fins a l’extrem en relació al què han estat, son i possiblement seran les formes del PP en el futur. El primer tast de la manera que el PP entén fer oposició el vàrem tenir entre el 1993 i el 1996 amb aquell “acoso y derribo” al govern socialista presidit per Felipe González, del que el “váyase señor González” n’era el lema dominant.  Aquell “acoso y derribo” que va portar a Aznar a guanyar les eleccions del 1996 és, d’alguna manera, el model que el PP està aplicant ara amb un “tot s’hi val” que no fa més que crispar innecessàriament la vida política catalana i espanyola. El PP encara no ha paït la seva darrera derrota electoral de fa més de tres anys i per recuperar el poder està disposat pràcticament a tot sense adonar-se que darrera seu deixa una terra cremada en la que difícilment hi floriran flors. Però si el PP a l’oposició ja ha ensenyat quines són les seves armes, el PP al govern també les va ensenyar durant vuit anys, amb uns resultats galdosos i, especialment, amb una pràctica política de governar d’esquena a la ciutadania. Cal recordar el cas que el PP va fer del clam unànim en contra de la guerra d’Iraq i de les seves possibles conseqüències? La mentida continuada va ser un dels recursos més usats pel PP durant els vuit anys de govern Aznar.

Tot això i més és cert. Però això no obstant, aquesta actitud del PP no ha de ser mai excusa per boicotejar ni atemptar contra la integritat de les persones i dels dirigents d’aquest partit. Els fets esdevinguts abans d’ahir a Martorell, en què Pique i Acebes varen ser físicament assetjats i colpejats, no fa més que donar ales al PP que, al seu torn, pot realimentar el seu discurs ratllant a antisistema. No ens podem permetre el luxe que el PP aparegui com a víctima d’una situació en què les víctimes som els altres. Al PP cal derrotar-lo a les urnes. Amb contundència. Aquesta ha de ser la millor lliçó que el PP ha de rebre de la ciutadania catalana. Una derrota clamorosa a les urnes de l’opció defensada per Piqué és la millor lliçó democràtica que podem donar a Rajoy, Acebes i Zaplana per tal que s’adonin que, almenys a Catalunya, l’opció popular no té cap futur.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 d’octubre de 2006