Un dels meus lectors em feu notar, arran un meu comentari publicat aquí mateix fa unes setmanes, que en les properes eleccions al Parlament de Catalunya solament hi ha dues opcions polítiques amb possibilitats d’assolir la presidència de la Generalitat de Catalunya. L’una, de caràcter conservadora, és envoltada de simbologia i de poca cosa més. L’altra, de caràcter progressista, amb tots els matisos que s’hi vulguin aplicar, aposta per consolidar  les polítiques d’avenç social endegades els darrers tres anys. No cal que digui que coincideixo plenament amb l’apreciació del meu lector, atès que només CiU i PSC –només Mas i Montilla– es troben en condicions de poder aspirar a liderar i a presidir el govern que haurà de governar Catalunya durant els propers quatre anys. Sense voler desmerèixer a cap de les restants formacions polítiques que es presenten a elecció, a aquestes els pertocarà, en el millor dels casos, decidir-se a favor d’una o altre opció. És a dir, els pertocarà decidir si donen suport a l’opció d’una Catalunya amb govern conservador o d’una Catalunya amb govern progressista. I aquest, en definitiva, és l’eix del debat que hauria de centrar els posicionaments que cada opció política legítimament defensa. Per això, seria bo deixar a una banda qüestions més o menys estèrils que a ben poc acondueixen i deixar aflorar nítidament davant l’electorat les polítiques i propostes que cadascú defensa. Però vistes com van les coses, vistes les primeres escomeses preelectorals, tot apunta a què, una vegada més, ha de ser el soroll allò que ha de continuar dominant el panorama i que les propostes que haurien d’animar a l’electorat a votar el proper dia 1 de novembre quedin desdibuixades, amagades en un segon pla per batalles de campanar.

I és que mentre es discuteix si la campanya és neta o és bruta (que certament és molt bruta), si els debats televisius han de ser en català o en castellà, en televisions d’àmbit autonòmic o de cobertura estatal, ben poc sabem de les mesures que cada partit o coalició vol liderar per situar Catalunya al lloc que li correspon. Per fer que Catalunya recuperi, com a mínim, el pes que havia tingut a Espanya i a Europa. Per fer de Catalunya un país competitiu en el qual coneixement, innovació, recerca i transferència de resultats de la recerca arribin arreu i col•loquin el nostre país en el bon camí per fer front a les deslocalitzacions que estem patint i que patirem. Per aconseguir una Catalunya que no es creui de braços esperant que les solucions ens vinguin donades. Per construir una Catalunya en la qual tothom hi sigui benvingut i ben trobat. En definitiva, una Catalunya integradora que reconegui en les persones, en les seves habilitats i en els seus coneixements, el seu millor potencial de futur.

Per fer possible tot això cal un projecte de país engrescador; un país amb capacitat per superar allò que ens limita. I, certament, aquestes són les propostes que, en general, no ens són explicades pels partits, eclipsades per batalles molt mediàtiques però poc efectives alhora de trobar solucions als problemes que tenim davant. Catalunya no pot viure de “records inútils i de velles passions”. Ha de buscar i trobar el seu projecte com a país que vol continuar essent capdavanter amb voluntat de mantenir la seva personalitat en el marc d’aquesta Unió Europea de la qual en formen part. No endebades serà l’Europa de les ciutats i de les regions la que haurà de liderar el progrés i el creixement d’Europa; una Europa que hem d’entendre com la pàtria dels pobles i de les persones que sabem que només tenim futur a partir de les nostres realitats nacionals però amb la decisió de contribuir a la construcció del projecte europeu. Bé està mirar-se el melic mentre això no ens privi d’adonar-nos que nosaltres no som el melic del món.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 d’octubre de 2006