No sóc profeta, ni aspiro a ser-ne. Tampoc no tinc cap bola de vidre per entreveure que ens depararà el futur més immediat. D’aquí que a hores d’ara, quan publico aquestes ratlles i només falten tres dies pel 9N, res no m’atreveixi a avançar en relació a què ha de passar a partir de dilluns, l’endemà mateix que l’esperat 9N formi part de la història després d’una nova i més que segura alta mobilització ciutadana, i que de nou ens trobem davant el dilema del camí que ens cal prendre si de veres volem sortir de l’atzucac polític en el qual ens trobem instal•lats.

Vivim instal•lats en una situació política que, paradoxalment, es caracteritza per l’absència de la política entesa com a instrument capaç de trobar solucions en dies i circumstàncies complexes, i no pas perpetuar i/o engrandir problemes. És evident que en aquesta tessitura no ens hi podrem mantenir per massa temps més, i que és urgent trobar-ne una sortida que vulguem o no passa en primera instància per unes eleccions anticipades a Catalunya. Unes eleccions que tal com estan les coses haurien també de ser avançades a nivell d’Estat, tant per la incapacitat demostrada pel govern estatal de dialogar i negociar alternatives viables al ‘problema’ que per a ell representa Catalunya, com pels casos de corrupció que tan directament l’afecten sense que facin res per combatre’ls. Unes eleccions, les de Catalunya, que al seu torn ens hauran d’obrir les portes a un debat fins ara molt amagat, entorn el model d’Estat que, amb independència o sense, defensa per a Catalunya cada formació política, i com aquest nou Estat que hem de construir s’ha de relacionar amb el seu entorn, sobretot amb Espanya i amb la Unió Europea de la que ben pocs voldrien veure’s exclosos.

Però no és únicament la situació política la que en aquests moments ens hauria de preocupar. Hi ha una altra situació, la social, que es caracteritza per un creixent malestar entre la ciutadania com a conseqüència també de la corrupció política, però sobretot de les desigualtats socials que s’estan donant i que tendeixen a empitjorar. Una situació, la social, de la que tampoc no se’n parla, i a la que no acaben de prestar l’atenció necessària els partits polítics que avui encara són hegemònics en l’arc parlamentari, i que precisament pel seu allunyament lent però inexorable de la ciutadania, es troben en risc de veure’s superats per moviments ciutadans i polítics nous, impensables fa només uns pocs anys, hereus en gran part d’aquell 15M de 2011 al que ningú no va fer-ne massa cas.

Fa pocs dies coneixíem el contingut de nous informes, elaborats en aquest cas per Càritas i per Unicef, que ens posaven sobre la pista dels perquès d’aquest creixent descontentament social. Ho feien amb dades contundents que no ens poden de deixar indiferents. Veiem-ne algunes. Espanya és el país d’Europa amb una més alta població juvenil ‘militant’ a les files dels ni-ni, és a dir dels joves que ni estudien, ni treballen. La pobresa infantil augmenta a casa nostra, i en la gravetat d’aquesta situació només som superats a Europa per dos països. I encara una tercera dada: l’exclusió social a Catalunya afecta a hores d’ara a uns 2 milions de persones, o el què és el mateix, a més de 500 mil famílies, o a 1 de cada quatre catalans i catalanes…

La contundència d’aquestes dades haurien de desautoritzar qualsevol discurs ampul•lós que ens vulgui fer creure que malgrat no ho acabem de percebre, estem sortint de la crisi… Discursos que a més de negar l’evidència, pretenen tapar la realitat social que avui presenta el país (el d’aquí i el d’allà), talment com si només fos conseqüència de la crisi econòmica. I de ben segur que això no és ben bé així.

Tenim un problema polític evident, però també ens trobem davant una realitat de descohesió social que sovint oblidem…

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de novembre de 2014