Vivim dies intensos que faran que passi el què passi els propers dies i setmanes, res ja no sigui com fins ara havia estat no només en visió estricta de país, sinó que tampoc en visió àmplia d’Estat. Però que això sigui així no impedeix que el món continuï girant i que els fets de cada dia em moguin a algunes reflexions.

1. No pot deixar de sorprendre ni a propis ni a estranys, que Mariano Rajoy continuï enrocat en posicions numantines, jugant amb les xifres a la seva conveniència, fent declaracions altives que solament serveixen per excitar encara més al personal. No s’adona –o no és vol adonar que és molt pitjor– que a Catalunya, però també a Espanya, està passant quelcom més que allò que ell vol creure és la conseqüència d’un ‘souflée’ que d’un moment a l’altra indefectiblement es desinflarà. Deu ser per aquesta miopia analítica i política que exhibeix el president del govern espanyol que no sap ‘veure’, per exemple, que des que ell està al capdavant del govern, una de les forces opositores del PP –Ciutadans (C’s)– no ha deixat de créixer a tot l’Estat, de la mateixa manera que tampoc no ho ha deixat de fer el corrent independentista a Catalunya; una opció, aquesta darrera, que li plagui o no al senyor Rajoy, acaba d’aconseguir a les urnes més del 47% dels vots. Diuen els que hi entenen, que en política tot es pot justificar. Estic disposat a admetre aquesta hipòtesi de treball a costa d’afegir-hi que si bé en política tot és possible, mai no ho hauria de ser el no fer res o fer allò que políticament no convé com, per exemple, optar per judicialitzar la política en comptes d’acarar els contratemps i els desencontres polítics donant la cara amb ganes de trobar-hi solucions. Amb la judicialització de la política s’alimenten passions i es fa un flac favor a la política mateixa i a la judicatura, però sobretot a la democràcia. El senyor Rajoy espera que el temporal amaini i que el temps canviï al seu favor. I a les alçades de la pel·lícula a les que estem, pot estar-ne ben segur, ni una cosa ni l’altra succeirà… Com deia la meva sàvia àvia  ‘ja pots xiular si el burro no es vol moure’ o ‘no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar’.

2. Un diari estatal explica que un jove andalús haurà d’ingressar a la presó arran el robatori ara fa set anys d’una bicicleta de la versió sevillana del ‘bicing’ barceloní. No deixa de sorprendre’m –d’indignar-me, hauria d’escriure, per a ser més precís— que puguin donar-se casos com aquest, i que per contra, aquells i aquelles que han comés fraus de tota mena i magnitud i que fins i tot –com passa en el cas Palau de la Música— aquells que han reconegut la seva culpa, res no els passi; ni a elles, ni a ells, ni als que podrien estar involucrats en connivències afers que tenen a veure amb la corrupció, amb el finançament il·legal de partits polítics, amb les males pràctiques polítiques…

3. Després de mirar-me per enèsima vegada els resultats del 27S, constato la paradoxa d’una Catalunya en la que una part important de la seva ciutadania dóna suport a la independència i que alhora és incapaç d’aconseguir que els seus representants polítics es posin d’acord per a exercir una de les competències nuclears de les quals el Parlament de Catalunya disposa i que no depenen de ningú més. M’estic referint a l’aprovació de l’ajornada per 30 anys llei electoral catalana que, d’entre d’altres coses, hauria d’acabar, o com a mínim hauria de matisar la desigualtat que es deriva del fet que mentre un diputat o una diputada de la demarcació de Barcelona precisa de més de 40 mil vots per ser elegit o elegida, a la de Lleida solament n’hi calen poc més de la meitat… No havíem quedat que en democràcia tots els vots valen el mateix?

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 d’octubre de 2015