La que acabem de passar no haurà estat la primera Setmana Santa pròdiga en notícies. A banda que en l’àmbit internacional –i només per deixar-ne dissortada constància i mostrar-ne la meva preocupació– n’ha sobresortit l’escalada de tensió entre els Estats Units (EUA) i Corea del Nord, en l’àmbit estatal i nacional, han estat filtracions als mitjans de comunicació les que han centrat l’interès noticiable políticament parlant. Converses mantingudes, respectivament, en la ‘intimitat’ d’una reunió a porta tancada de l’executiva federal del PSOE, l’una, i en un dinar ​amb militants del PDeCAT a Manresa… i pel que s’ha vist, algunes persones més, l’altra. Les ‘víctimes’ de les filtracions: Miquel Iceta del PSC i David Bonvehí del PDeCAT. Al marge de les conseqüències polítiques que, sobretot en el segon cas se’n poden derivar i que de fet ja se’n han derivat, ens haurem d’anar acostumant –o millor, s’hauran d’anar acostumant els polítics–  a què no hi ha conversa, per secreta que pugui semblar, que aguanti 10 minuts abans no se’n sàpiga el contingut. Només cal que a prop hi hagi vulgui fer mèrits davant d’algú i que disposi d’un telèfon intel·ligent a punt d’enregistrar-ho i donar-ho a conèixer tot.

El cas és que en moments de tantes incerteses en els que s’evidencia que en política res no acaba de ser veritat ni tampoc mentida, són les declaracions dels polítics –en públic o en privat– les que, d’una banda, ​posen negre sobre blanc incoherències entre allò que es deia, allò que ara es diu i allò que es pensa, que són conseqüència dels funambulismes als que la vida política obliga si es vol mantenir tipus i poder; de l’altra, l’extrema fragilitat d’algunes promeses electorals que obliguen a fer estranyes giragonses discursives per tal que la marrada no es noti en excés. ¿Recordeu que se’ns va prometre que en 18 mesos Catalunya seria un país independent sense necessitat d’haver de passar per cap referèndum perquè era una pantalla superada?

Tots som esclaus de les nostres paraules i amos dels nostres silencis. Des que el món és món, aix​ò ha estat​ així​. La diferència, però, entre l’ahir i l’avui d’aquest principi irrefutable rau en què ​ara ​les paraules​,​ ​a més de quedar fixades en la memòria física de les hemeroteques i digital de les fonoteques, ​al ser captades per telèfons mòbils poden ser difoses amb una celeritat que supera​ a la de ​qualsevol mitjà de comunicació ​clàssic.

Iceta i Bonvehí han estat unes víctimes més (i no pas les primeres) de les seves paraules pronunciades davant auditoris més o menys nombrosos que su​posaven els eren lleials. L’un, Iceta, al comprometre la sobirania del PSC quan va qualificar “d’accident que no es repetirà” el comportament dels diputats socialistes catalans que obeint un mandat del seu Consell Nacional, trencaren la disciplina de vot a la qual el PSOE els obligava en la investidura de Mariano Rajoy com a president del govern espanyol. L’altre, Bonvehí, al sembrar dubtes en relació al tarannà del PDeCAT quan va admetre allò que tothom diu saber però que alhora nega: que el referèndum serà convocat però que no s’arribarà a celebrar per acabar-se convocant unes noves eleccions que substituiran el qualificatiu de plebiscitàries pel de constituents.

Ho deia el polític italià Giulio Andreotti (1919-2013) quan a l’ampliar reflexions de Winston Churchill (1874-1965) i de Konrad Adenauer (1876-1967), assegurava que en la vida i en la política hom hi troba “amics íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals… i companys de partit”; i jo, a la vista de tot plegat, afegeixo ara que també companys de coalició.

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 d’abril de 2017