Demà, a Brussel.les, el Consell Europeu buscarà la forma de concretar i accelerar les disposicions del Tractat de Maastricht i uns dies més tard, el primer de novembre, la Unió Europea començarà a caminar després d’haver superat una llarga cursa d’obstacles. No fa massa dies, els països que formen part de l’anomenat Grup Schengen (entre els quals es troba Espanya), acordaven ajornar –una vegada més– l’entrada en vigor de la lliure circulació de ciutadans fins el febrer de 1994. Blanc i negre en la trajectòria de la construcció de l’Europa comunitària la qual es troba en un dels moments més baixos, després de les eufòries que portaren fins a Maastricht amb l’aprovació del projecte de la Unió Política i Monetària de l’Europa Comunitària.

La cimera de demà però, a banda del seu indubtable abast pel que fa a la Unió Europea, té per a nosaltres un valor afegit. Els “premiers” dels governs dels dotze decidiran, d’una banda, la ciutat seu de l’Institut Monetari Europeu i, de l’altra, les ciutats que acolliran les Agències Europea per l’Avaluació del Medicament, la del Medi Ambient i la de Patents i Marques. De ben segur que en el moment que es comenci a debatre entorn la ubicació d’aquestes seus, els primers ministres –com si de col.legials es tractés– començaran a intercanviar-se cromos i buscar la millor manera de portar l’aigua cap el seu molí i aconseguir aquella Agència Europea per la qual estant sospirant. Barcelona opta a la de l’Avaluació del Medicament (la poderosa “Food and Drug Administration” americana en versió europea) i, en base a això, es juga una part del seu futur en oberta competència amb Londres, Amsterdam i Lisboa. No escapa a ningú que la ciutat que aconsegueixi l’Agència del Medicament veurà transformar el seu futur amb una certa celeritat. Els “lobbies” i indústries del sector químico-farmacèutic de tot el món voldran disposar d’una punta de llança prop de l’Agència des de la qual vetllar pels seus interessos al vell continent.

Hi ha coincidència en què Barcelona és una sòlida i avantatjada candidata. La ciutat disposa de suports que van des dels france-sos fins a part de la indústria químico-farmacèutica europea. Té també atractius bastants: des de l’edifici pensat per a l’Agència i la seva ubicació al costat del Port Olímpic –amb una inmillorable comunicació amb port, aeroport, estació de ferrocarril i xarxa d’autopistes– fins l’entorn urbanístic i geogràfic sense parió passant per les nostres excel.lents condicions climàtiques. Si la decisió que demà prendran els responsables del “Club dels Dotze”, s’adoptés tenint en compte només les vàlues i característiques que exhibeix cada candidata, Barcelona seria l’elegida. Són altres però els factors que entren en joc més enllà de l’estricta i freda anàlisi de quina és la millor seu.

Això no obstant, el primer contrincant a batre, ultra la resta de candidates, és la ciutat de Madrid que per a ella pretén l’Agència Europea del Medi Ambient, a la qual també aspiren els danesos. Felipe González haurà de decidir-se per jugar una o altra carta en funció dels cromos que pugui acumular i de la força política que pugui fer. Si Barcelona, l’octubre de l’any 1986, va obtenir a Lausana la glòria de la nominació de ciutat seu dels Jocs Olímpics de 1992, demà, set anys més tard i també en el mes d’octubre, té l’ocasió de convertir-se en la capital de la indústria químico-farmacèutica d’Europa. Si així fos passaríem, de la nit al dia, a sentir-nos de bell nou “amos de l’univers” i, en aquesta ocasió, no pels fugissers quinze dies d’uns Jocs Olímpics sinó que per a sempre. Blanc i negre d’un dels futurs de Barcelona. Blanc i negre d’una recessió que avui és i que demà pot reciclar-se en esperança i confiança en el futur que bona falta ens fa.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 d’octubre de 1993