En temps de crisi bo deu ser adonar-nos de petits detalls susceptibles de donar-nos justa dimensió que quan estem davant una situació difícil no podem perdre la confiança en nosaltres mateixos si volem treure profit de les oportunitats, també en temps de crisis. Al cap i a la fi res no en traiem de dir-nos i de repetir-nos que anem malament, que les coses no pinten gens bé, que no sabem com ens en sortirem, que l’horitzó és molt negre… I potser per la meva condició de gran ignorant o perquè em deixo portar per allò que en el meu fur intern defenso que davant les dificultats, sempre hi ha alguna cosa que podem fer abans de deixar que aquesta situació ens acabi aclaparant i ens deixi sense capacitat de reacció i de maniobra. Això no treu, en qualsevol cas, que d’entrada ens hem d’anar fent a la idea que mai més res no serà com fins ara havia estat i que els excessos, tard o d’hora, es paguen. I per sortir-nos de la crisi, com he escrit moltes vegades, cal apostar en primera instància per la formació i la generació de talent, pel foment de la recerca, per la innovació i per la transferència de resultat d’aquesta recerca a la societat. Una recerca i una transferència de resultats que han de tenir en compte el potencial teòric que cada societat atresora i treure’n el màxim partit. En unes altres paraules: de poc serveix invertir –en pensament i en diners– en sectors de rendibilitat ràpida que responen més a un bluf que no pas a una realitat generadora d’ocupació de qualitat. Tot plegat perquè, normalment, aquestes apostes, quan punxen, acaben per fer molt mal. És el què ens ha passat amb la indústria del totxo; una indústria en la qual havíem basat el nostre ràpid creixement dels darrers anys. I mentre la cosa funcionava tot semblava anar bé. Però quan la indústria del totxo va començar a fer figa, vàrem descobrir la magnitud de la tragèdia en forma de ràpida destrucció de llocs de treball de difícil reciclatge i dels efectes col•laterals que desencadenava. De res no ens va servir les veus que advertien, una i mil vegades, dels riscos que corríem a l’haver posat pràcticament tots els ous en una mateixa cistella sense massa futur i, alhora, generadora de moviments especulatius.

Deixem-nos de planys i intentem recuperar la confiança a partir de descobrir alguns fets que, malgrat tot, ens són favorables. Fa unes setmanes, des de la Universidad Complutense de Madrid (UCM), es feia públic el resultat de l’estudi Mercociudad que establia el rànquing de les ciutats espanyoles amb més de cent mil habitants en base a uns indicadors de qualitat. L’estudi, després d’establir el rànquing del conjunt de ciutats de l’Estat, establia la classificació de les urbs en cadascuna de les comunitats autònomes. I precisament en aquesta part de l’estudi, Sabadell apareix com la millor ciutat catalana per a treballar-hi i per a fer-hi negocis, immediatament després de tres de les quatre capitals catalanes (Barcelona, Girona i Tarragona). La nostra ciutat ocupa també, el cinquè lloc com a ciutat per a viure-hi, immediatament després de les quatre capitals. Però on les coses ens van millor, és pel què fa a l’oferta de lleure i d’oci en què Sabadell només es veu superada per Barcelona i per Tarragona. En contraposició, la pitjor classificació l’obtenim quan es tracta d’establir l’ordre de ciutat catalanes que mereixen ser visitades.

Una de les moltes possibles conclusions d’aquest estudi, és que Sabadell és percebuda com una bona ciutat per treballar-hi i per fer-hi negocis i que, a més, disposa d’un bona oferta de diversió i d’oci. La nostra veïna Terrassa, però, ens treu la davantera pel què fa a les ciutats més preparades per cursa-hi estudis. Sigui com sigui, si al resultat d’aquest estudi hi afegim el d’altres recents que ens informaven que Sabadell i la seva comarca són capdavanteres quant a llocs de treball que requereixen d’una alta formació i també d’empreses amb un alt component tecnològic, haurem de començar a concloure que la nostra ciutat, malgrat tot, es troba ben posicionada per a fer front als temps difícils pels quals travessem. En la dècada dels anys 80 del segle passat, Sabadell va treure pit i se’n va sortir d’una crisi greu, a l’apostar per un canvi de rumb en la seva estructura industrial i productiva. Ara toca que, novament, confiem en nosaltres mateixos i en les nostres possibilitats i que no deixem passar cap oportunitat per consolidar els èxits fins ara assolits i per fomentar i estimular l’esperit emprenedor que habitualment s’ha donat a la nostra ciutat i que ha fet possible que Sabadell sigui el què ara i avui la ciutat és.

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de febrer de 2009