Diumenge passat, Diada de Pasqua, es complien quinze anys de la celebració de les primeres eleccions municipals democràtiques les quals obriren, de bat a bat, l’entrada de nous aires a les administracions locals. No hi ha cap mena de dubte que aquests quinze anys han estat presidits pels canvis i les transformacions radicals dels municipis. Hem passat d’uns pobles i d’unes ciutats mancats de pràcticament tot, a uns pobles i unes ciutats que ho tenen pràcticament tot. Com a mostra un botó. Només cal fer memòria de com es trobava Sabadell l’any 1979 i com ha evolucionat la ciutat en els anys des de llavors transcorreguts.

En l’arrel d’aquestes transformacions—totals i absolutes—s’hi troben, òbviament, els nous ajuntaments democràtics sorgits de la voluntat popular que desitjava donar un tomb a les coses i posar punt-i-final a l’estat d’abandó que imperava sobre els municipis abans del 1979. Sabadell n’era un exemple rellevant. Qui més qui menys recordarà el buit de poder que la ciutat patí arran l’exitosa vaga general del mes de gener de 1976 que provocà la “dimissió” del llavors alcalde Burrull. La il.lusió i la motivació que acompanyava als vint-i-set regidors democràtics que, el 18 d’abril de 1979, entraren a l’ajuntament per mandat directe del conjunt de ciutadans, fou capital bastant amb el qual poder emprendre el projecte de la urgent recuperació de la ciutat. I fer-ho, a més, amb el suport unànime dels ciutadans que, quatre anys més tard, reconeixeren l’esforç realitzat i no dubtarien en donar de bell nou el seu vot a aquell qui havia pilotat la nau ciutadana amb encert: l’Antoni Farrés.

Sense cap mena de dubte que la il.lusió, les idees i la motivació són valors primers i primordials amb els quals cal comptar alhora d’emprendre qualsevol empresa o projecte. Amb el pas del temps aquests valors però es veuen lògicament disminuïts i sovint donen pas a l’estancament i a la monotonia del dia a dia. Qui més qui menys ho haurà experimentat en la seva mateixa pell en el treball diari. El govern d’una ciutat no és pas l’excepció que confirmi la regla i, per això, seria prudent avançar en la recerca de fórmules, establertes per llei, que tendissin a evitar la perpetuació d’uns mateixos polítics en càrrecs de responsabilitat ciutadana pel risc que la permanència prolongada comporta d’arribar a convertir l’actitud inicial de servei a la comunitat en una mena de lloc de treball el qual cal conservar costi el que costi. Aquest perill és elevat en la figura dels alcaldes que, en alguns casos i després de quinze anys d’exercici de la funció, poden acabar esdevenint una mena d’”amos del tros”, allunyats de les qüestions i temes d’interès dels ciutadans. Però, per a ésser justos, no només és un risc que afecti els alcaldes. En els càrrecs electes més alts de l’administració—autonòmic i estatal—es dóna també amb efectes i conseqüències, potser encara més preocupants pel que fa a garantir la bona salut del sistema democràtic. L’objectiu de mantenir-se en l’exercici del poder condueix massa sovint al distanciament dels líders i de les seves polítiques dels interessos dels ciutadans.

La commemoració d’aquests primers quinze anys d’ajuntaments democràtics—que coincideixen amb els primers tres lustres de Parlament Constitucional—haurien de servir d’excusa per a endegar una reflexió amb l’objectiu de recuperar la il.lusió i la participació dels ciutadans cap la “cosa pública”. Reflexió que, d’entre altres aspectes, hauria de plantejar-se l’oportunitat de limitar el temps d’exercici de determinats càrrecs electius, per tal d’intentar corregir la tendència al creixent distanciament entre gestors públics i ciutadans. L’avenç en aquesta direcció beneficiaria tothom. També la dinàmica interna dels partits polítics que haurien d’adaptar-se a les noves exigències i dotar-se de mecanismes que evitessin l’anquilosament dels seus respectius aparells interns.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 d’abril de 1994