Vistes com van les coses, moment és d’exigir que s’apliquin en política, noves maneres de fer i d’actuar. Tot plegat perquè hem d’evitar que la ciutadania se’n senti cada vegada més distant. I és que a Govern (governs) i a oposició (oposicions) els aniria bé apostar per formes més pertinents, més pedagògiques i, en qualsevol cas, menys crispades a l’hora de tractar qüestions susceptibles d’interessar a la ciutadania. Oposició i govern haurien de deixar d’alimentar focs demagògics que a res no acondueixen; per contra haurien de plantar cara als problemes per als quals els ciutadans reclamen actuacions urgents. Val a dir, no obstant això, que la responsabilitat de la desmesurada crispació política a la qual assistim, no recau només en les espatlles de governs i d’oposicions sinó que també en les d’altres sectors socials que s’apunten a desqualificacions mancades d’arguments consistents.

Hom té la certesa d’assistir diàriament a un espectacle polític i públic en el qual l’atac dur al contrari és la millor defensa davant les debilitats pròpies; així la hipocresia esdevé pedra angular de qualsevol hipotètic “escàndol”. Posaré un “cas pràctic”: fa unes setmanes, un document apòcrif sobre mitjans de comunicació social a Catalunya difós des de l’oposició, aconseguia “escandalitzar” consciències de memòria curta a despit que era apòcrif i que no aportava informació nova. L’”escàndol”, però, va pivotar sobre la pretesa autoria de l’informe que CiU va atribuir al govern de la Generalitat i sobre el “sectarisme” que atribuïa a l’actual govern quant a política envers els mitjans de comunicació social (?).

De manera semblant assistim al llastimós espectacle que ofereixen forces polítiques actualment a l’oposició, que exigeixen als actuals governants la “immediata” solució per qüestions que quan elles governaven no van ser capaces de resoldre, no van poder resoldre-les o no ho van voler fer. Per citar, també en aquest cas, alguns exemples: CiU reclama la urgència d’un nou Estatut per Catalunya i acusa al govern de la Generalitat de no fer res per fer-lo possible. També reclama que els “papers” de Salamanca retornin a Catalunya immediatament. Davant això bo és preguntar-se perquè quan a CiU i a PP tenien responsabilitats de govern a Catalunya i a l’Estat respectivament, no van avançar en la reforma de l’Estatut o no van resoldre la “vella història” dels papers de Salamanca. Segurament la resposta és que llavors “no tocava” i qu “ara sí toca”. Caldria preguntar-se també, quantes vegades en 23 anys de govern de CiU a Catalunya, el govern de l’Estat havia defensat la importància de la llengua catalana davant les institucions europees, reivindicant-ne el seu normal ús.

Són solament uns exemples de la incoherència política existent entre quan es governa i  quan s’és a l’oposició. I si als polítics els correspon una part de la “culpa” d’aquesta incoherència, als periodistes i als mitjans de comunicació també se’ns hauria de tustar el crostó pel fet de deixar-nos portar pel trist espectacle de declaracions i d’acusacions i “oblidar-nos” d’altres problemes possiblement més transcendents, d’entre els que en destaca, sense anar més lluny, la pèrdua de pes econòmic que Catalunya pateix darrerament en relació a Espanya i amb les regions europees més potents. I d’aquesta manera, mentre discutim el grau de catalanitat que abella al govern de la Generalitat de Catalunya o si a Madrid ens tenen en més o en menys estima, se’ns escapen oportunitats que difícilment tindrem ocasió de recuperar. En temps de deslocalitzacions i de desconcentracions és l’aposta estratègica conjunta dels governs (locals i autonòmic) i dels actors de la societat civil catalana per a la innovació i per la inversió en sectors emergents de l’economia, el què ens pot “salvar”. Contràriament Catalunya comptarà cada vegada menys i anirà a remolc de tot. Que ningú no s’equivoqui: si l’economia funciona, el país avança i les coses es veuen d’una altra manera. Si l’economia falla, els problemes prenen altres dimensions sempre més crispades i menys productives.

L’espectacle de grans pretesos “escàndols” amaguen problemes de fons i mentre discutim si els gossos són llebrers o són podencs, descuidem que el nostre futur com a poble i com a nació depèn de les decisions estratègiques que com a nació avui adoptem.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de maig de 2004