Puigdemont després de la seva comparexença ahir a Brussel·les (fotografia d’El Confidencial)

Vaig escoltar amb atenció les paraules del president estat Carles Puigdemont pronunciades ahir des de Brussel·les en la seva compareixença davant els mitjans de comunicació. Res de nou que no sabéssim. Això no obstant, heus aquí algunes reflexions, com sempre personals i intransferibles, que tenen a veure tant amb la forma com amb el fons de la seva intervenció. Quant a la forma, constato la mateixa altivesa de sempre en el discurs i en l’actitud d’una persona, com ell, acostumada a fer i a desfer a conveniència (PdCat, Junts, Consell per la República, Assemblea d’electes del Consell de la República…). Quant al fons, sense renunciar a res com era d’esperar, però dibuixant unes prioritats i tempus diferents als que fins ara havia sostingut. Primer, va dir, abans d’entrar en la negociació de la investidura de Sánchez, calia aprovar la llei d’amnistia; una llei en la qual està treballant el Govern d’Espanya des de fa unes setmanes al ser una condició que s’esperava, pendent només dels tempus necessaris per implementar-la. Després, vindria el torn de tractar d’altres qüestions, tals com el reconeixement i respecte a la legitimitat democràtica de l’independentisme, l’abandonament de la via judicial contra la causa independentista, els greuges i les reivindicacions fiscals i transferències, per, finalment, parlar d’un referèndum “acordat amb l’estat espanyol”. Assenyalat això, en l’espera de les reaccions que des de La Moncloa i Ferraz puguin produir-se, una constatació no gens menys important, encara que fos formulada com aquell qui diu, de passada: “Cap d’aquestes condicions prèvies [a la negociació] no és contrària a la constitució ni per descomptat a cap tractat europeu. Ni tan sols requereixen cap llarg procés legislatiu. Són condicions prèvies que s’han de poder complir abans no s’esgoti el termini legal per evitar noves eleccions, i que si es donen, ens comprometen i ens obliguen a treballar per un compromís històric que resolgui el conflicte [entre Catalunya i Espanya] en la propera legislatura.”

Deixeu-me, però, que a tot plegat afegeixi algunes acotacions. La primera, negociar no és sinònim d’imposar per cap de les parts, entenent que la negociació és el pas intermedi entre el reconeixement de l’altre, el diàleg i el pacte. La segona, si fixem la mirada en els darrers resultats electorals a les eleccions generals del 28J o, si es vol en consultes anteriors, observarem que Puigdemont –ni ningú– pot parlar en nom del “poble català” divers per naturalesa. Només, en tot cas, de la part de ciutadania que va votar a Junts o, per extensió, a partits independentistes. La tercera, avui i demà es compleixen sis anys d’uns plens al Parlament de Catalunya de record infaust, durant els quals es vulneraren principis democràtics sagrats quan es per la via ràpida de la lectura única es varen aprovar les dues lleis anomenades de desconnexió d’Espanya, les quals, per a la seva aprovació requerien disposar com a mínim del suport de la majoria qualificada dels dos terços de la Cambra, tal com és exigible en qualsevol democràcia quan es tracta de tramitar i aprovar –com era en aquest cas– lleis fonamentals. Una vulneració a partir de la qual es convocà el referèndum de l’1 d’octubre i es va proclamar la independència l’octubre de 2017 que, al seu torn, desencadenà l’aplicació de l’article 155 de la constitució. Però tant li fa. El president estat continua parlant de la legitimitat que li ve conferida pel referèndum de l’1-O que ningú, fora dels seus, va avalar. Des de llavors han passat sis anys que ens han deixat conseqüències de les quals serà difícil, no pas impossible, rescabalar-nos.

“Tirez le rideau, la farce est jouée” (abaixeu el teló, la farsa ha acabat) va escriure François Rabelais (1440-2553). L’hora de la política sembla que finalment ha arribat i no estem en condicions de desaprofitar l’oportunitat que ens brinda d’acarar la resolució d’un conflicte que a cap de les parts beneficia. Res no serà fàcil. Però certament, avui ho és una mica més que no pas abans d’ahir era.

Publicat a iSabadell el 7 d’agost de 2023