La primavera és, segurament, l’estació més rica en festes i tradicions de totes les de l’any. Possiblement perquè amb la primavera es recupera l’ànim que, víctima de l’ensopiment hivernal, havia estat sotmès a una llarga letargia. D’entre les festes i les tradicions més singulars de la primavera en sobresurt la diada de Sant Jordi. Una diada que, molt abans que els grans magatzems i els americans –o els americans i els grans magatzems– descobrissin la rendibilitat de muntar dies de commemoracions especials, els països de parla catalana ja l’havien convertit en la festa de la cultura i de l’amor per excel·lència; cultura i amor que es simbolitzen a través del llibre que ella li lliura a ell i de la rosa que ell li lliura a ella. És així com gràcies a Sant Jordi i a la seva llegenda –en què cavaller, drac i princesa esdevenen mite–, llibre i rosa són renovada metàfora de cultura i amor. Uns valors que, vistos els temps que ens ha tocat viure, gens malament no ens aniria que sabéssim conrear durant tots i cadascun dels dies de la resta de l’any.

De ben segur que si tothom dediqués una mica més del seu temps a la lectura plàcida i tranquil·la d’un bon llibre i al conreu de les roses, símbol de l’estima i de l’amor, les coses ens anirien de manera bastant diferent a com ens van ara. Fins i tot, podria passar que poguéssim desterrar per sempre, inútils odis i rancúnies entre les persones. I, per damunt de tot, desencontres i guerres que només comporten violència, destrucció i renovats odis. Però, malcopiant a Salvador Espriu, a la vista de com les coses són, haurem de concloure que el nostre somni no és, ara com ara, possible.

Davant això no ens queda més remei que rebel·lar-nos contra tot i armar-nos potser de llibres i de roses capaços de destruir els vils interessos que niuen en el cor dels dictadors, dels terroristes, dels que anhelen lloes, pleitesies i adhesions inquebrantables. Potser no ens queda altre remei que implorar l’ajut i l’auxili de Sant Jordi per tal que, en un renovat acte de servei, acabi amb el drac de l’enveja, de la malícia i de l’ambició desmesurada i que amb el drac mori també la capacitat d’alguns d’atemptar contra la pacífica convivència dels seus semblants i d’acabar amb la vida de tants i tants innocents davant la passivitat de la resta dels mortals, els quals, per cert, no ens acabem d’adonar del tot que allò que està passant quelcom té a veure amb nosaltres mateixos.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 23 d’abril de 1999