No és habitual que centri el meu comentari en un llibre o en un autor literari. No ho és perquè ni sóc crític literari ni tampoc no aspiro a ser-ho. Sí que confesso que m’agrada llegir, que gaudeixo llegint, malgrat reconec que dedico a la pràctica d’aquest esport menys temps del que voldria. M’apeteix, en qualsevol cas, que allò que em disposo llegir em captivi des del primer moment, des de la primera pàgina. Quan això no succeeix, no m’hi encaparro i prefereixo abandonar la lectura iniciada per centrar la meva atenció en un altre afer. La casualitat ha fet, però, que en un espai de temps relativament breu, hagi gaudit amb la lectura de dues novetats bibliogràfiques, cadascuna d’elles per raons diferents. Dues novetats que tenen una característica comuna inusual a l’estar relacionades amb la nostra ciutat. No pas pel seu contingut o per l’empresa editora, sinó per la vinculació que els seus respectius autors tenen amb Sabadell.

La primera d’aquestes novetats la vaig comentar fa poques setmanes aquí mateix en ocasió d’haver-se publicat la versió castellana de Silencis de Derrís (Premi Gran Angular de l’any 1999), una novel•la de la qual n’era autor el sabadellenc Bartomeu Cruells, malauradament desaparegut l’any 2003. La segona acaba d’aparèixer fa pocs dies escrita per una persona que com fa notar en la nota que obre el llibre “és a punt de deixar enrere el fet de ser nonagenari”. M’estic referint al periodista Carles Sentís que ha fet 99 anys i que amb motiu d’aquest aniversari, La Vanguardia Ediciones, S. L., ha decidit publicar Cien años de sociedad. Recuerdos de un periodista centenario que, d’entrada, podria suposar-se és el segon volum de les seves memòries. M’afanyaré a aclarir que la relació que Sentís té amb Sabadell li ve de la mà de la seva esposa, Maria Casablancas, filla de l’il•lustre empresari i inventor sabadellenc Ferran Casablancas i Planell (1874-1960). Amb aquest volum de records i d’anècdotes –que és com Sentís autodefineix la seva darrera obra–, ens és donat assistir a alguns fets rellevants –i a d’altres no tan–, esdevinguts des de la Segona Guerra Mundial fins ara. D’aquí i d’allà. I he escrit que podem assistir a alguns fets atès que els episodis que Sentís ens narra en el seu llibre són resultat de la seva fina observació com a periodista inquiet i viatger que és, dotat d’una memòria excepcional. Com que Sentís té a més un domini inusual de l’ofici d’escriure, fàcil serà suposar que la lectura de Cien años de sociedad és amena ja que respon també al més pur estil de narració que ell habitualment desplega.

Però que ningú no s’enganyi. Sentís ho adverteix quan escriu que no ens trobem davant un segon volum de les seves memòries publicades l’any 2006. En aquesta ocasió Sentís s’ha decantat per traslladar sobre el paper, part dels seus records sense haver establert prèviament ni un ordre cronològic precís ni tampoc un relat geogràfic predeterminat. Amb Cien años de sociedad el lector tindrà l’oportunitat de conèixer més en relació a episodis polítics i anècdotes i per aquells que tenim una edat certa, fàcil serà poder reviure situacions que possiblement teníem empolsegades en les prestatgeries de la memòria. I encara, a partir d’aquest interès principal, el lector descobrirà en la lectura, detalls i matisos de la personalitat d’aquest personatge del nostre temps que és Carles Sentís: un dels pocs periodistes de la vella escola, forjat en centenars de batalles periodístiques, que des del seu llunyà debut periodístic a les pàgines de La Publicitat (1923-1939), ha tingut ocasió de moure’s per mig món i de viure milers d’anècdotes. Un bagatge que li permet continuar sorprenent-nos setmanalment a través de les seves col•laboracions a La Vanguardia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de desembre de 2010