Que el Vallès és mostra com un tot planificat i coherent, territorialment parlant, és un fet que no admet cap discussió. Només cal, sinó, moure’s pel territori per a comprovar-ho. Que Sabadell i Terrassa lideren el futur de la comarca, és una constatació irrefutable. Només cal fer un seguiment de les notícies que apareixen en els mitjans de comunicació per adonar-se de les moltes coincidències entre els capdavanters de les seves institucions.

Precisament per això, no pot estranyar a ningú que una de les comarques més riques i actives de Catalunya, i fins i tot d’Espanya, disposi d’unes incomparables infrastructures pensades i preparades per a fer front a un continuat i equilibrat creixement i que moure’s pel Vallès Occidental sigui una tasca cada dia més còmode i senzilla.

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Només així, i ara seriosament, pot comprendre’s el perquè de la gran disbauxa de criteris quan es tracta de posicionar-se en relació a qüestions infrastructurals bàsiques per al desenvolupament sostenible de la comarca. Les recurrents polèmiques entorn el quart cinturó i el tren d’alta velocitat, són solament la punta de l’iceberg de la manca d’una estratègia comarcal conjunta, que no pas única.

És fa sobrer afegir que de continuar-se per aquesta línia d’acció i actuació des del Vallès Occidental, no tardarem massa ens veurem abocats al desastre final en forma de suburbialització. I és que tenen molta raó els castellans quan diuen allò de “a río revuelto, ganancia de pescadores”.

Publicat a El 9 Nou, el 9 d’abril de 1998