Sosté l’ordenança que si no es vol publicitat a la bústia només cal enganxar-hi l’adhesiu “Aquí no volem publicitat” que l’Ajuntament de Sabadell facilita. El ciutadà, agraït, recull l’adhesiu i l’enganxa. Durant tres dies la seva bústia no rep publicitat. I el ciutadà se sent content. El quart dia, però, la publicitat torna a omplir-la com abans. El ciutadà s’adona que algú li ha arrencat l’adhesiu i li ha col•lapsat la bústia novament… Sosté l’ordenança que en cas de transgressió es presenti denuncia davant la Policia Municipal. I el ciutadà marxa cap la caserna on ningú no sap res del què l’ordenança sosté. Li aconsellen que millor s’adreci a l’Oficina d’Informació Ciutadana. El ciutadà manté que l’ordenança sosté que és allà on cal fer la denúncia… i la fa… Diu la publicitat que de l’ordenança se’n fa, que els adhesius antipublicitat poden recollir-se també a la Policia Municipal. El ciutadà, per aprofitar el viatge, en demana un. Li confessen que no en tenen. El ciutadà, deprimit, torna a casa… Sosté l’ordenança que l’Ajuntament podrà sancionar –no que sancionarà– a l’empresa que no respecti la voluntat del ciutadà… Ara, el ciutadà ha de buidar altra volta la seva bústia de publicitat no volguda… Pensa que si per fer valer els seus drets ha de desplaçar-se, formular denúncia i ningú no li garanteix cap resultat, que ja s’ho faran! Conclusió: Si les ordenances són paper mullat, millor no perdre el temps en discussions i aprovacions i menys encara esmerçar calerons per fer-ne publicitat…

Publicat a El 9 Nou, el 31 d’agost de 2000