El mes d’agost que avui acaba, passarà als annals de la història del terrorisme a Espanya per l’elevat nombre de víctimes i de danys que ETA i els seus han fet. Dissortadament també hi passarà pels desencontres entre partits polítics a l’hora de fixar una posició comuna i fer front a un problema que solament pot resoldre’s mitjançant la unitat d’acció i aïllant els que s’oposen a les llibertats i que es valen de mètodes terroristes per a fer-se sentir. Quan la violència es fa present entre nosaltres, els demòcrates no podem dubtar ni un moment en relació a quina és la riba en la qual hem d’arrenglerar-nos. D’entre altres qüestions perquè el “sí però no” acaba fent un gran favor als terroristes i als seus acòlits que veuen com més enllà dels assassinats indiscriminats i de les destrosses, aconsegueixen sembrar la divisió entre els partits i entre les forces polítiques democràtiques.

Que quedi ben clar: quan s’atempta contra les persones o contra els béns en una societat democràtica com la nostra, que disposa d’un sistema de llibertats consolidat, és com si s’atemptés contra nosaltres mateixos, contra “un dels nostres”. Perquè quan l’acte terrorista esdevé, les víctimes innocents militen sempre en el bàndol dels nostres. Tot plegat perquè, cal repetir-ho una i mil vegades, en la societat democràtica solament hi caben dues actituds en relació al terrorisme: l’actitud dels que acceptem el joc democràtic que som la majoria i els que no condemnem als violents i que per tant estan contra els demòcrates. Que ningú no s’equivoqui: en democràcia, les idees només es defensen amb la força de les paraules i amb la dels arguments, mentre que les decisions es prenen sempre davant les urnes; mai amb el soroll de la violència, de les armes i amb la imposició d’un règim de terror. ¿Quantes vegades els símbols i el cerimonial o les actuacions dels que fan costat als terroristes no ens recorden els preàmbuls d’aquella Alemanya totalitària i nazi del III Reich? ¿Qui són els violents per decidir si una persona és o no benvinguda i està en condicions o no de formar part de la societat basca? ¿No s’han adonat encara que, en tot cas, els que no són benvinguts a Euskadi són ells mateixos i que els seus mètodes són menyspreables?

D’aquí que ens sorprèn que després de tants i tants atemptats contra les persones, contra els demòcrates, contra l’estat de dret, la unitat dels partits continuï sent una quimera tan bon punts els cadàvers són enterrats. Els ciutadans normals i corrents –la majoria–, volem que les forces polítiques democràtiques i els seus responsables ens donin exemple i amb la seva actuació serena però eficaç, diguin prou, tant de paraula com de fets. Aquesta és la única manera que els ciutadans tenim per recuperar la confiança en nosaltres mateixos i l’esperança en un futur en el qual els violents no hi tinguin cabuda.

Hora és que els partits polítics deixin de passar-se les culpes d’uns als altres. La bèstia del terrorisme ha anat creixent perquè entre tots l’hem alimentat. Si en l’actuació dels demòcrates no s’haguessin obert tantes escletxes com s’han obert, de ben segur que la situació que viuríem seria tota una altra. I que ningú no vulgui veure amb això cap justificació d’una lluita contra el terrorisme que no estigui fonamentada en els instruments dels quals un estat de dret disposa. Però la divisió entre partits i els interessos electorals de cada moment, fan molt de mal a una lluita clara i contundent contra el terrorisme i els terroristes. D’aquí que sigui que l’actitud dels socialistes que lidera Rodríguez Zapatero, en fer costat al govern en la seva lluita contra el terrorisme, sigui d’agrair. Solament cal ara que la resta de partits democràtics deixi de banda altres interessos que no tinguin a veure amb la necessitat d’acabar amb un mal que se’ns podria convertir en crònic.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 d’agost de 2000