Els manresans es mobilitzen i no els manca raó al fer-ho. Des de fa temps reclamen la millora i modernització del traçat ferroviari entre Manresa i Lleida, el qual es troba en un estat d’abandó que déu n’hi do! En temps de presses i de comunicacions cibernètiques es fa estrany que per anar des de Manresa fins a Lleida encara siguin necessàries més de tres llargues i cansades hores; més del temps que el modern Euromed empra per recórrer la distància que hi ah entre Barcelona i València. Ben mirat, però, els manresans no haurien de trobar-se sols en la seva justa reivindicació i, com a mínim, terrassencs i sabadellencs hauríem de fer causa comuna amb ells. Perquè en aquest cas, com en molts d’altres, els interessos dels manresans són els nostres i reclamar una major atenció per una línia de ferrocarril injustament oblidada, és reclamar quelcom que a nosaltres també ens convé i alhora recordar-nos que hi ha una Catalunya que s’obre i que s’estén més enllà de la Catalunya oficial dels grans traçats i dels interessos electorals de curta volada. No s’hi val dir que la línia Manresa-Lleida, que és usada per prop de mig milió de persones l’any, no és rendible. ¿No serà que no ho és precisament perquè es troba en condicions precàries? Hi va haver un dia en què RENFE va apostar intel•ligentment pels trens de rodalies i l’èxit va sorprendre a la pròpia empresa. ¿Qui es troba en condicions de negar que una comunicació amb Lleida més ràpida i còmode per la via de Sabadell, Terrassa i Manresa no és socialment necessària, i que fins i tot podria ser econòmicament rendible?

Publicat a El 9 Nou, el 24 d’agost de 2000