Diuen que amb les coses de menjar no s’hi pot jugar. Atès, però, com ens van algunes qüestions en el camp de la sanitat, bo seria ampliar la dita i afegir que amb la salut dels ciutadans encara s’hi ha de jugar menys. I per a no jugar amb la salut dels ciutadans cal aplicar criteris d’informació clara i diligent quan s’estima que la població es troba sotmesa a situacions de risc de contreure una determinada malaltia com a conseqüència de l’existència d’un virus o bacteri capaç de crear problemes a l’organisme humà. Si en matèria sanitària la informació no és suficientment clarificadora i entenedora, pot passar que desencadeni entre la població un estat de preocupació i fins i tot d’una certa angoixa que sempre cal evitar.

Precisament quelcom d’això és el què està passant des que la Generalitat de Catalunya ‑-com després ho ha fet també el govern d’Andorra-‑, va prendre la decisió de recomanar la vacunació de la població infantil i juvenil com a conseqüència de l’augment dels casos de meningitis del tipus C. La recomanació no va fer més, però, que provocar una certa lògica alarma entre els pares amb fills fins els 19 anys. L’anunci suggeria la conveniència de procedir a la vacunació ‑-que caldria fer a partir de l’octubr-e‑ contra la meningitis, però no s’explicava com fer‑la. I no solament això. L’anunci de la Generalitat de Catalunya va agafar per sorpresa a pediatres i metges encarregats, segons es va dir, d’informar als habituals usuaris dels seus serveis i d’administrar les vacunes a la població de risc.

Comptat i debatut, amb l’anunci es varen aconseguir efectes contraris als que es volien. En comptes de tranquil·litzar a una població que no es mostrava, a Catalunya, especialment preocupada, es va crear un clima de dubte i d’incertesa. Per curar‑se en salut ‑‑i mai no més correctament usada l’expressió‑‑, les autoritats sanitàries no varen tenir en compte que l’anunci provocaria, d’entrada, una sobrepressió a uns pediatres i metges desinformats. ¿No hauria estat molt millor esperar a aconsellar la vacunació fins que s’haguessin adoptat totes les mesures per a facilitar‑ne el procés?

No s’hi val informar de l’adopció de mesures preventives “per si de cas” sense haver planificat convenientment les coses. La salut pública és un bé col·lectiu massa delicat i sensible per a deixar‑lo en mans d’improvisacions i d’informacions poc aclaridores. Cert és que val més prevenir que curar. Però, a voltes, no sempre, poden ser pitjors els efectes d’un remei mal  administrat que no pas els problemes d’una malaltia…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 18 de setembre de 1997