El dimarts 22 d’octubre, a la Sala La Cuina de l’Espai Francesca Bonnemaison, vàrem retre homenatge a la Montse Minobis, traspassada el passat 11 de maig. Les organitzadores de l’acte varen convidar-me a dir-hi unes paraules. Són les que segueixen: 

 

He d’afanyar-me a dir que a diferència dels companys que m’han precedit en l’ús de la paraula, jo no vaig treballar mai amb la Montserrat en un mitjà de comunicació. A la Montserrat –la ‘Minobis’, com molts dels seus amics i amigues l’anomenàvem– la vaig conèixer de molt jove a Montserrat, en una trobada en la que hi participava el seu germà monjo, el pare Gregori Minobis, que va ser qui ens va presentar.

A partir de llavors i al llarg dels anys, la Montserrat i jo havíem de coincidir tant en activitats d’ordre personal com professional (trobades escoltes, treballs preparatòries del Congrés de la Cultura Catalana i del I Congrés de Periodistes Catalans el 1979, jornades, debats, taules rodones…). Seria a partir d’aquestes coincidències, que la Montserrat i jo aniríem forjant la complicitat i l’amistat que sortosament havia de perdurar fins el darrer moment de la seva vida (recordo també, amb emoció. la conversa darrera que vàrem tenir via whatsapp, just unes poques hores abans que ella entrés al quiròfan).

Entendreu, doncs, que la Montserrat va ser per a mi –a banda d’un referent professional– una amiga entranyable. L’amiga en la que pots confiar i a la que admirava per les seves qualitats de dona apassionada; de dona lluitadora que no es deixa portar pel primer aire que passa; de dona conseqüent; de dona respectuosa amb el pensament i amb el posicionament dels altres.

La bona sintonia personal que manteníem la Montserrat i jo acabaria sens dubte essent  factor determinant que la van portar a demanar-me que formés part de la candidatura a la Junta del Col·legi de Periodistes per la demarcació de Barcelona; candidatura que l’havia d’acompanyar en el procés d’elecció al deganat de la institució col·legial. Això succeïa l’any 2001, just 10 anys després que la Montserrat ho hagués intentat per primera vegada sense èxit.

Però en el 2001 va guanyar i vàrem guanyar les eleccions col·legials. I a partir d’aquell moment, la Montserrat i jo, juntament amb la resta de membres de Junta, hauríem de compartir dos anys de treball intens al servei de la professió. Dos anys curts, molt curts en el temps, però intensos, molt intensos, quant a la feina que vàrem fer i de la que ella –la ‘Minobis’– en va ser capdavantera indiscutible.

El Llibre Blanc de la Professió, el projecte de Llei general de comunicació audiovisual que començava a debatre’s al Parlament, el Fòrum de les Cultures, l’Estatut de la Professió –tant defensat per uns i defenestrat per altres–, foren només algunes de les qüestions que  centraren l’activitat d’un deganat i d’una Junta que, amb preocupació, entreveia els efectes que la doble crisi tecnològica i econòmica que començava a planar sobre els mitjans de comunicació podia tenir sobre la professió i –el què és pitjor–  sobre la qualitat del treball dels periodistes. I és que aquella doble crisi apuntava indefectiblement cap a l’establiment d’un nou tipus de relacions laborals que no faria més que contribuir a la precarització de la tasca dels periodistes, tal com, malauradament, estem comprovant diàriament.

Després de la nostra coincidència al capdavant del Col·legi de Periodistes, la Montserrat i jo recuperaríem moments de trobada i de conversa que, pràcticament sempre, giraven a l’entorn de tres de les que eren les grans passions de la Montserrat: en aquest cas la cultura, la política i el periodisme.

No voldria acabar la meva intervenció sense posar de relleu una altra de les virtuts de la Montserrat com ho era seva capacitat d’avantposar els interessos generals per damunt dels personals. Una virtut que, també cal dir-ho, li havia de comportar més d’un disgust en el terreny personal, però també en el polític. Però això són peres d’un altre perer.

Gràcies Montserrat pel teu mestratge, gràcies per la teva amistat i pel teu compromís amb la professió, amb les persones i amb el país, no sempre suficientment reconeguts.